.  

  Deixa

Ja fa ben be 40 anys...

Just tornat del nostre exili

Explicava als  estudiants

Equacions amb gran desfici

Quin goig vaig tenir aquell dia

En que com si estés a casa

Vaig parlar en la meva llengua

I ningú no va queixar-se

Déu ho havia preparat...

Va posar en aquell estol

La noieta més galana

Que hi havia sota el Sol

I des de llavors sóc un cos

Que vaig per l’espai girant

Unit pels llaços d’amor

A aquella noia  galant

Hem viscut els dos units

Tastant el món amb passió

Voltats de  família i amics,

Que en tenim una munió

I amb el temps, vès tu per on,

Ha arribat el que calia

Per a completar el sistema:

Tres cossos en harmonia

I així seguirem movent-nos

Portats pel nostre amor

En l’espai en que vivim

Tot compartint aquest món

                 

més versets

Cada dia és diferent

Cada dia és diferent

I al ‘nar passant els anys

S’acumula un gran tresor

Que no cap a dins la ment

I que vessa en els somnis;

I al somniar es fa present

Com un bon gavadal d’or

Per pagar el que anem sent

Llençant esguards a l’infinit

Llençant esguards a l’infinit

No arribes mai a veure res

I et quedes considerant

Què hi haurà després

Perquè segur que tot és ple

D’alguna cosa que no sé

Perquè fins i tot el buit

Ocupa espai i per tant és

Serà potser el pensament?

Que ens pensem que és al cervell

I vès per on, per art de màgia,

Omple tot el univers

I fins i tot potser som un

I no diversos com penseu

Com les neurones del cervell

Que sent cada una ella

Entre totes fan lo seu

Remuntant

Vaig remuntant els mesos,

Vès qui ho diria

Quan el límit no es veu lluny

I és més a prop cada dia

I doncs, jo ho agraeixo

Perquè tot és un regal

Que haig d’afegir a la vida

I vés a saber que ens espera

Perquè el miracle que som

No pot desfer-se sens més

I segur que al menys roman

A l’historia d’aquest món

Hi ha dies

Hi ha dies...

Hi ha dies que són nits,

O molt pitjor encara,

Són malsons ben malteixits

En un teler de vida vana

Avui em trobo fora el llit

Pensant en el que puc escriure

Que m’alliberi del neguit

Que ara em provoca el viure

Sento la Menta udolar

I a mi m’equinça els nervis

Que ja els tinc prou tocats

Amb el titani a la pelvis

Total, no sé que fer,

Si tancar-me en una closca

O obrir-me a l’univers

O potser fugir a la fosca

Prou que sé que no hi ha tria

Puix que el Big Bang ho ha fet tot

I a mi sols em queda anar fent via

I de la vida fer un tresor

pensament

Pensament                       

Avui, no és tan que tingui mandra

Com el que em pesa pensar,

I els pensaments queden dintre

I vés a saber el que faran

Pot ser que em menin per vies

Que em portin a nous móns

I em facin patir o joir,

Segons estiguin d’humor

I dic menat perquè

Com vols que jo decideixi

El camí per no patir?

Que no som duts per la vida

Per jardins o carrerons

Sense poguer decidir?

  

Deixa

Ja fa ben be 40 anys...

Just tornat del nostre exili

Explicava als  estudiants

Equacions amb gran desfici

Quin goig vaig tenir aquell dia

En que com si estés a casa

Vaig parlar en la meva llengua

I ningú no va queixar-se

Déu ho havia preparat...

Va posar en aquell estol

La noieta més galana

Que hi havia sota el Sol

I des de llavors sóc un cos

Que vaig per l’espai girant

Unit pels llaços d’amor

A aquella noia  galant

Hem viscut els dos units

Tastant el món amb passió

Voltats de  família i amics,

Que en tenim una munió

I amb el temps, vès tu per on,

Ha arribat el que calia

Per a completar el sistema:

Tres cossos en harmonia

I així seguirem movent-nos

Portats pel nostre amor

En l’espai en que vivim

Tot compartint aquest món