El món és una màquina de Turing

Tot comptat i debatut pot ser que el món funcioni com una màquina de Turing: Té uns estats descrits amb un llenguatge i té una lògica interna que determina l’evolució d’aquests estats. I, naturalment, hi ha el temps.

La memòria és l’estat de les coses en un moment donat i el funcionament és el que determina l’evolució d’aquest estat. La diferència amb una màquina de Turing clàssica pot raure en que aquesta evolució sigui continua i no discreta, però això està per veure amb la física quàntica.

El llenguatge és el que ens defineix l’estat i la seva evolució

Aquesta manera de veure el món i el seu comportament implica el determinisme d’aquest comportament. Per tant el lliure albiri és una il•lusió deguda a la complicació dels processos on apareix, en particular en els animals i, és clar, amb els humans: és a dir, quan prenem una decisió ens sembla que podem escollir, però en realitat ve forçada per l’estat en aquell moment i per les lleis de funcionament.

Quines són les entrades d’aquesta màquina i qui en rep les sortides? Bé doncs és una màquina que es retroalimenta amb els estats que va adquirint. Per això pot haver-hi hagut un principi: el big-bang.

L’evolució de la màquina, del món, no és ben bé com la darwiniana, les coses van evolucionant d’acord amb el determinisme de la màquina, però no hi ha competència pels recursos; al menys no en el fons, encara que sembla que n’hi hagi en nivells com el biològic