El “Big Bang”

Big bang és el nom que es dóna al fenomen de creació de l’univers. Segons la hipòtesi corrent, l’univers, és a dir la matèria i l’energia que observem, va aparèixer a un punt de l’espai tridimensional i s’ha anat expandint i modificant des de llavors.

El moment del Big Bang el posem --- anys endarrera i també es suposa que l’univers al seu començament està constituït per partícules energètiques que amb el temps es transformen en la matèria i l’energia que observem.

Podem imaginar que el Big Bang apareix en un espai euclidià de dimensió quatre i té la forma d’una esfera de dimensió tres que s’expandeix a partir del seu punt d’origen amb una velocitat propera a la de la llum. És a dir, deixa buit l’entorn del seu punt d’origen, una bola de dimensió quatre, en aquest escenari que li assignem.

L’energia (i la matèria, per tant) es va estructurant i origina els astres i les galàxies tals com els observem avui, i el que observem és l’expansió de la matèria a l’univers, i que aquesta expansió es fa més ràpida com més lluny mirem. Això està d’acord amb la hipòtesi d’una expansió accelerada i sustentada pel corriment cap al roig de la radiació i la velocitat d’allunyament de quàsars llunyans. Aquesta expansió accelerada és la que motiva la hipòtesi de que hi ha una energia “fosca”,
és a dir que no veiem, per tal d’explicar-la.

L’energia a l’univers visible s’ha organitzat en galàxies: conjunts de matèria separats els uns dels altres i constituïts per astres agrupats en diferents tipus de sistemes mantinguts gravitatòriament, com pot ser el nostre sistema planetari. Les galàxies poden tenir, si són molt massives un “forat negre” al seu centre que s’empassa matèria i emet radiació.
Per tal d’explicar l’equilibri de la configuració galàctica s’ha imposat la necessitat de l’existència d’una “matèria fosca” que mantindria gravitatòriament la galàxia compensant la força centrífuga de rotació d’aquesta.

És interessant el fer notar que si ens demanessin d’assenyalar en l’esfera celest la direcció en la qual es troba el Big Bang original, hauríem de dir que qualsevol direcció el senyala. Efectivament amb la nostra hipòtesi de l’univers ocupant una esfera de dimensió tres, frontera d’una bola de dimensió quatre, allunyant-se del seu centre, i donada la velocitat de la llum, com més allunyat estigui l’astre que senyalem més prop del centre estarà. I en totes direccions trobarem astres llunyans.

Versets

Deteriorament

Què us podria escriure ara
Que no fos una bestiesa
Quan la vida se m’escapa
I no trobo com frenar-la

Poc a poc em deterioro:
El sexe fa dies que falla
I Déu n’hi do com l’enyoro
Tot i que ja no em fa falta

Les muntanyes se m’allunyen
Com vistes amb zoom invers
I poc a poc se m’esborren
Els cims que porto ja fets

I que direm de la colla
Que a mi em feia companyia
S’està esborrant a distància
En la ingrata llunyania

I el bon humor s’evapora
Com l’aigua de la cassola
Que hem oblidat al fogó
I el conill que n’era dins
Ha quedat fet un carbó

Però quines bestieses dic!
El que es concentra és la ràbia
Que aquests dies porto a dins
Al veure que a mi les gràcies
M’abandonen com els fills


Supeditació

En el món que s’està inflant
Quin paper hi fa la gent?
És joguina del creador
O poden jugar entre ells?

És a dir, ara em pregunto:
Sóc jo o ell qui jugaria
Amb les dos o tres joguines
Que ara m’estic inventant?

O potser només serveixo
Com a mi em serveix la ma
Que per molt llesta que sembli
Sense mi no pot fer pa


Dos cons

Com dos cons coaxials
I de vèrtex invertits
La meva vida es projecta
Des d’aquí fins l’infinit

Del passat tot s’acumula
I es concentra dins de mi,
Vers el futur es projecta
El que es crea a l’existir

A l’espai-temps ens trobem
Tots aquells que hem existit
I els nostres cons s’intersecten
Formant un món ben reeixit

I vès a saber quina solta
Ha de tenir tot això
Si no hi ha ningú que ho noti
I ho aprofiti millor


Cançons de borratxos

I

Empentat per les molècules,
De l’alcofoll que m’he empassat,
M’agrada perdrem per la jungla
Que m’omple per dins el cap

On bé trobo una drecera
A dins de la meva ment,
O bé em quedo sense nord,
Sense sud i sense res

II

Beu i beu i beu alcohol
Que diuen que et perjudica
Però donat el món com és
Et dóna força consol

III

Entrebancats davant l’estufa
Semblàvem tres mussols d’orient
Fins que al final algú destapa
El flascó que ens fa somrients

De got en got ja davalla
Pels esòfags dels presents
I amb la màgia que n’emana
Ens porta cap a ponent


Ella, la del somni

L’escalfor de somiar-la prop
Com amb la manta
Al meu primer bressol

El neguit de somiar-la lluny
Apropada a un altre
I deixant-me sol

El somni de tenir-la
De que estigui amb mi
I em doni consol

M’omplen l’ànima
Que quan no hi és ella
Se m’omple de dol

I quan em desperto
Arrossego el record
D’una vida perduda
En el núvol del sòn



Ixtaccihuatl

Sobre la blancor de la panxa
Vaig fent camí de pujada
Per veure si arribo al pit
De la muntanya sagrada
Que adoro des de petit

Quin esclat de blancor!
Quina puresa de formes
De llisures hiperbòliques
I cúpules parabòliques
Que cobreixen la dorment

Ja sóc al cim i contemplo
Tot el país al meu entorn
I veig les muntanyes petites
Menys el Popo que ens domina
Des de lluny amb són mal sòn

Baixant al coll per l’aresta
Que té una forta pendent
I amb el gel tan relliscós
Sort vaig tenir de la corda
Amb que ens lligàvem els dos


I al coll es dóna el miracle
De la creu que es reprodueix
Amb un gel més cristal•lí
que les copes de Bohèmia
o les llàgrimes de Crist