El “Big Bang”

Big bang és el nom que es dóna al fenomen de creació de l’univers. Segons la hipòtesi corrent, l’univers, és a dir la matèria i l’energia que observem, va aparèixer a un punt de l’espai tridimensional i s’ha anat expandint i modificant des de llavors.

El moment del Big Bang el posem --- anys endarrera i també es suposa que l’univers al seu començament està constituït per partícules energètiques que amb el temps es transformen en la matèria i l’energia que observem.

Podem imaginar que el Big Bang apareix en un espai euclidià de dimensió quatre i té la forma d’una esfera de dimensió tres que s’expandeix a partir del seu punt d’origen amb una velocitat propera a la de la llum. És a dir, deixa buit l’entorn del seu punt d’origen, una bola de dimensió quatre, en aquest escenari que li assignem.

L’energia (i la matèria, per tant) es va estructurant i origina els astres i les galàxies tals com els observem avui, i el que observem és l’expansió de la matèria a l’univers, i que aquesta expansió es fa més ràpida com més lluny mirem. Això està d’acord amb la hipòtesi d’una expansió accelerada i sustentada pel corriment cap al roig de la radiació i la velocitat d’allunyament de quàsars llunyans. Aquesta expansió accelerada és la que motiva la hipòtesi de que hi ha una energia “fosca”,
és a dir que no veiem, per tal d’explicar-la.

L’energia a l’univers visible s’ha organitzat en galàxies: conjunts de matèria separats els uns dels altres i constituïts per astres agrupats en diferents tipus de sistemes mantinguts gravitatòriament, com pot ser el nostre sistema planetari. Les galàxies poden tenir, si són molt massives un “forat negre” al seu centre que s’empassa matèria i emet radiació.
Per tal d’explicar l’equilibri de la configuració galàctica s’ha imposat la necessitat de l’existència d’una “matèria fosca” que mantindria gravitatòriament la galàxia compensant la força centrífuga de rotació d’aquesta.

És interessant el fer notar que si ens demanessin d’assenyalar en l’esfera celest la direcció en la qual es troba el Big Bang original, hauríem de dir que qualsevol direcció el senyala. Efectivament amb la nostra hipòtesi de l’univers ocupant una esfera de dimensió tres, frontera d’una bola de dimensió quatre, allunyant-se del seu centre, i donada la velocitat de la llum, com més allunyat estigui l’astre que senyalem més prop del centre estarà. I en totes direccions trobarem astres llunyans.

Versets

Deteriorament

Què us podria escriure ara
Que no fos una bestiesa
Quan la vida se m’escapa
I no trobo com frenar-la

Poc a poc em deterioro:
El sexe fa dies que falla
I Déu n’hi do com l’enyoro
Tot i que ja no em fa falta

Les muntanyes se m’allunyen
Com vistes amb zoom invers
I poc a poc se m’esborren
Els cims que porto ja fets

I que direm de la colla
Que a mi em feia companyia
S’està esborrant a distància
En la ingrata llunyania

I el bon humor s’evapora
Com l’aigua de la cassola
Que hem oblidat al fogó
I el conill que n’era dins
Ha quedat fet un carbó

Però quines bestieses dic!
El que es concentra és la ràbia
Que aquests dies porto a dins
Al veure que a mi les gràcies
M’abandonen com els fills


Supeditació

En el món que s’està inflant
Quin paper hi fa la gent?
És joguina del creador
O poden jugar entre ells?

És a dir, ara em pregunto:
Sóc jo o ell qui jugaria
Amb les dos o tres joguines
Que ara m’estic inventant?

O potser només serveixo
Com a mi em serveix la ma
Que per molt llesta que sembli
Sense mi no pot fer pa


Dos cons

Com dos cons coaxials
I de vèrtex invertits
La meva vida es projecta
Des d’aquí fins l’infinit

Del passat tot s’acumula
I es concentra dins de mi,
Vers el futur es projecta
El que es crea a l’existir

A l’espai-temps ens trobem
Tots aquells que hem existit
I els nostres cons s’intersecten
Formant un món ben reeixit

I vès a saber quina solta
Ha de tenir tot això
Si no hi ha ningú que ho noti
I ho aprofiti millor


Cançons de borratxos

I

Empentat per les molècules,
De l’alcofoll que m’he empassat,
M’agrada perdrem per la jungla
Que m’omple per dins el cap

On bé trobo una drecera
A dins de la meva ment,
O bé em quedo sense nord,
Sense sud i sense res

II

Beu i beu i beu alcohol
Que diuen que et perjudica
Però donat el món com és
Et dóna força consol

III

Entrebancats davant l’estufa
Semblàvem tres mussols d’orient
Fins que al final algú destapa
El flascó que ens fa somrients

De got en got ja davalla
Pels esòfags dels presents
I amb la màgia que n’emana
Ens porta cap a ponent


Ella, la del somni

L’escalfor de somiar-la prop
Com amb la manta
Al meu primer bressol

El neguit de somiar-la lluny
Apropada a un altre
I deixant-me sol

El somni de tenir-la
De que estigui amb mi
I em doni consol

M’omplen l’ànima
Que quan no hi és ella
Se m’omple de dol

I quan em desperto
Arrossego el record
D’una vida perduda
En el núvol del sòn



Ixtaccihuatl

Sobre la blancor de la panxa
Vaig fent camí de pujada
Per veure si arribo al pit
De la muntanya sagrada
Que adoro des de petit

Quin esclat de blancor!
Quina puresa de formes
De llisures hiperbòliques
I cúpules parabòliques
Que cobreixen la dorment

Ja sóc al cim i contemplo
Tot el país al meu entorn
I veig les muntanyes petites
Menys el Popo que ens domina
Des de lluny amb són mal sòn

Baixant al coll per l’aresta
Que té una forta pendent
I amb el gel tan relliscós
Sort vaig tenir de la corda
Amb que ens lligàvem els dos


I al coll es dóna el miracle
De la creu que es reprodueix
Amb un gel més cristal•lí
que les copes de Bohèmia
o les llàgrimes de Crist

El món és una màquina de Turing

Tot comptat i debatut pot ser que el món funcioni com una màquina de Turing: Té uns estats descrits amb un llenguatge i té una lògica interna que determina l’evolució d’aquests estats. I, naturalment, hi ha el temps.

La memòria és l’estat de les coses en un moment donat i el funcionament és el que determina l’evolució d’aquest estat. La diferència amb una màquina de Turing clàssica pot raure en que aquesta evolució sigui continua i no discreta, però això està per veure amb la física quàntica.

El llenguatge és el que ens defineix l’estat i la seva evolució

Aquesta manera de veure el món i el seu comportament implica el determinisme d’aquest comportament. Per tant el lliure albiri és una il•lusió deguda a la complicació dels processos on apareix, en particular en els animals i, és clar, amb els humans: és a dir, quan prenem una decisió ens sembla que podem escollir, però en realitat ve forçada per l’estat en aquell moment i per les lleis de funcionament.

Quines són les entrades d’aquesta màquina i qui en rep les sortides? Bé doncs és una màquina que es retroalimenta amb els estats que va adquirint. Per això pot haver-hi hagut un principi: el big-bang.

L’evolució de la màquina, del món, no és ben bé com la darwiniana, les coses van evolucionant d’acord amb el determinisme de la màquina, però no hi ha competència pels recursos; al menys no en el fons, encara que sembla que n’hi hagi en nivells com el biològic

Versets

Viatge

Muntat en les meves il·lusions

He cercat un destí a les meves passions,

Però no...

Muntat en les meves passions

He cercat un destí a les meves il·lusions,

Però no...

Muntat en el no res,

He trobat un descans pel meu pes,

Però no...

Muntat en el meu pes

He trobat un descans pel meu no res.

I tampoc...

Ni pes, ni no res,

Ni il·lusions, ni passions

M’alleugen del meu dol

Grisor

Entre grisos un altre gris,

Un mar gris sota un llençol gris

Peixos tristos

Pensen en la samfaina que els ha d’acompanyar

A la trista cova d’un estomac abstemi

D’alcofoll i bon menjar

Peixos alegres

Pensant en la sopa on hauran de nedar

Al panxot sucós de l’embriac que pesca

Amb vodka en el paladar

I els grisos foscos s’enfosqueixen

I tendeixen,

Tristament,

A la buidor pregona,

D’un mar amb fons absent

Excursió

Pujo la dreta carena

D’una vida,

Sense pena,

Sense angunia,

Sense tema

Baixo el pregon congost

D’una vida,

Tota pena,

Tota angunia,

Tota emblema

Navego per la mar plana

D’una vida,

Un poc meva,

Un poc teva,

I un poc vana

Un plugim fi em cau a l’ànima,

I me l’assuauja.

Una nevada densa em cau a l’esperit,

I me l’abriga.

Una pedregada forta em cau al cap,

I m’atabala

Passo l’estret 

I la vida se m’obre al davant,

Com un camp verge,

Que hauré d’anar brodant.

Amb flors del pensament

I fruits de sal fumant,

Insectes dels neguits,

I cucs plens de forats.

Dofins, tots plens de gràcia,

I llops amb udols braus.

Blat de moro pels porcs

I vi pels vianants.

La Terra, rebregada,

I la mar amb sa fondària

Em permeten fer escalada,

I pescar el que m’agrada.

Anem al bosc,

A caçar bolets,

Que ja es fa fosc;

No veurem res

Perdut

Perdut entre esbarzers

En una boscúria espessa;

Pujo i baixo sense treva,

I m’escarrasso sense fressa..

La fita se’m fa imprecisa,

La seva imatge és fugissera,

I en el retrat de la ment

S’ha esborrat el mapa on era.

Sota els peus tot s’esmicola

I les punxes m’esgarrinxen,

I quan crec que estic fent via,

Petjo on petjat havia.

I no és un somni,no,

Sinó la veritable vida,

Que em porta pel meu desmai

On ella no ha passat mai.

Boires

Núvols de pensament al cap

Esgarrats per la tempesta

Que tot d’una s’ha trobat

La boira s’espesseix i no veig res

Llambregades la il·luminen

I el retruny del tro ensordeix

I tot dins del meu cap

Que del dolor es defensa

Que vol pensar i no pensa

El cos no és com abans

Quan eixerit em movia

Entre muntanyes  i estimballs

Per caminois vull tornar a anar

Sentir la cançó del rossinyol

I el dringar del rierol

S’esfumaran un dia les boires?

Tornarà la llum del cel?

Del pensament marxarà el tel?

Ai! Potser el temps ja no perdona

I no hi ha cap marxa enrere

El que s’esguerra esgarrat queda

Però deixeu-me somniar

I rere les boires del meu cap

Besllumar-hi un bon demà

Desesper

Muntat en la meva ràbia,

Com un brau que s’esbrava,

He perdut el camí

(I també la companya?)

Fugint de mi mateix

Sense futur visible,

No sabent què cony fer

Ni què cony és possible

Ho trobaré a dins meu

O en el que m’envolta?

O no ho trobaré enlloc

I així em faré fotre?

Ja força he disfrutat,

I sent el món tan just

Ara em toca pagar

Les joies del passat

No us dic encara adéu,

puix no sé pas on anar

ni si algú em voldrà

per a esperar el demà

Tempesta

Capità d’un vaixell

Que no se sap on va,

Que navega la mar fosca

Sense ullera ni compàs

Enlairat en les onades

Fent anar la meva ment

Sense entendre ni saber

Com el pensament va fent

Figures que es dibuixen

Sobre un fons inexistent,

Equacions que es recargolen

Per a explicar-me l’evident

Una equació es projecta,

Impulsada per la ment,

I en figures coordinades

Em retraten el present

I el mar, ben obedient,

Només per acontentar-me,

Avui fa que les onades

Em segueixin la corrent

Vés

Deixa les paraules

Ves com van els vents

Empesos per la força

Que els dóna la il·lusió

D’aquest món que fa camí

Cap al gran, enorme, trau

Del forat negre abissal

On fineix tot el que hi cau

 Ai, l’aigua

L’aigua callada

De sobte em parlava,

Estimbant-se entre roques,

De coses passades

De com havia estat al mar,

De quan s’evaporava,

De quan havia estat núvol,

I com ho enyorava.

De la caiguda en vertigen

Sobre la terra mullada.

I de com per sobre el fang

S’havia enriolada

I un consol li quedava,

Que a la mar marxaria

I tota aquesta aventura

De bell nou repetiria

Però del tot s’equivocava,

Ja que aquesta vegada

Me la vaig fer tota meva

Amb una bona glopada

Infern

Muntat en la meva imaginació

Veia passar la futura vida

Plena de plans  i d’il·lusions

Plena d’amor i de cançons

Però ai! quan desmuntava

Era en un paisatge eixorc

Ple de punxes i pedrotes

Sense camins ni derrotes

Amb camells mig destrossats

I esquelets de quatre gats

I un vent que bufava, ingrat,

Arrossegant sorra i metall

Que la pell m’arrencava, Ai!

Mentre era presa de l’esglai

I per molt que jo tractava

De fugir d’aquell infern

M’adonava ple de ràbia

Que a la fi jo ja em trobava

En el món de veritat

Per tota una eternitat

Deixalles

M’agradaria, de bo, de bo,

Que en el solc que deixo

Hi creixi l’herba més aromàtica

I cerambícids d’antenes llargues

D’antenes llargues

I ales farcides de coloraines

Que quedi el solc com a record

D’una vida que aviat s’acaba

I on es queden les esperances

Les esperances i les il·lusions,

Les desfetes i els amors,

I el patir de les passions

I el tast d’aquest meu món

I el secret de perquè es mor

Misteri

Bressem les roques als braços,

Que es trenquin amb el nostre amor,

Que deixin anar el misteri de per què hi són,

Que ens rebin quan ens hi entreguem

Fuig

De què et val entregar-te?

Sóc absorbent

No et perdonaré

Deixaràs de ser tu

I seràs jo

Qui guanyarà?

Ningú, o tothom.

Tant se val.

Amor

Mira per on vaig

Que no em veus les petjades?

Deu ser el terra dur

O les sabates blandes

Qui vindrà demà

amb neguit de buscar-me?

Algú que m’estimi

Com?

Algú que amb el meu flaire

Pugui seguir-me,

Que m’endevini

Tot esperant l’altre

Qui t’emporta                                                    

Que corre més depressa                                    

que el temps?

Té la cara estreta

I l’ull estràbic

Ets tu mateix?

Tens pressa?

Mira que si arribes

Abans que el temps

No veuràs la taula parada

Ni el bon vi que encara tens

Qui et porta germà

Per aquests camins ombrívols

Que s’ajunten i es separen

Com els regalims de l’aigua

Que baixen per la cascada?

Ets tu o és un altre?

L’altre, a voltes joiós,

A voltes ple de pena,

Decideix per tu el plor i el tema,

El dormir i el beure.

I tu observes com s’escola la vida.

La teva i la de l’altre?

L’hora

Ha arribat ja l’hora?

Llevem-nos i anem-hi.

Ningú ens espera;

Mourem totes les coses

I els arreglarem la vida

O les hi desfarem?

Posarem entrebancs i passadissos

Ara per aquí,

Ara cap allà.

No sigui que facin el que vulguin

Amic

L’ombra del roure

A la vora del rierol

M’abriga l’ànima

I em dóna consol

Arbre majestuós

De brancatge poderós

Ple de fulles i colors

I de sensacions ben meves

Que em conformen els records

D’una vida que és ben teva

Perspectiva

Tot pensant en què puc fer

Em passo la nit i el dia

M’han tret del camí els ponts

Amb que creuava la vida

I ara m’ofego i em quedo

Sense passar a l’altra riba

O em llenço muntanya amunt

Fins a albirar un nou dia

Que em porti amb la seva llum

Cap a on mon cap somnia

A cada moment m’he d’adaptar a mi mateix

Al meu cap tot giravolta

Tot es mou i tot canvia

I em pregunto què em queda

Per a servir-me de guia

Potser em queda l’esperança

Que jo mateix existeixi

I que em serveixi de base

On erigir-me la vida

I que no sigui una estàtua

Morta, erta, escanyolida

Sinó plena de dinàmica

I d’il·lusions ben farcida

Tot giravolta

Al meu cap tot giravolta

Al mig d’una nuvolada,

Plena de trons i guspires

Que no em deixa veure el dia

He perdut la calma i seny

Que sempre em fan companyia

I al bell mig del rebombori

Ja no trobo la sortida

Hi ha dos móns que es fan guerra:

Són el món de l’harmonia

I el del caos desfermat

Que no vol ni l’entropia

I em pregunto tot nedant

En el mar de la mentida

Si és que puc seguir lluitant

Amb visions tan ben ordides

Brogit

El meu cap, vès quin brogit,

És com un eixam d’abelles.

I la febre a dins retruny

I em fa veure meravelles

Meravelles en diré

Per no dir-ne les estrelles

Que surten  d’aquest big bang

Que la pineal genera

Ai, el temps

Al meu cap tot gira i tomba

Gira i tomba sens descans

I em demano si hi ha un Newton

Que expliqui què està passant

Que m’expliqui de què es tracta

I si tinc algun demà

Perquè si no, renuncio

I me’n vaig a pastar fang

Tantes il·lusions perdudes

Tant d’amor i tant plorar

Perquè tot se m’esvaeixi

Com si mai no hagués estat

Ai, quin món més poca solta

Que em permet ser alguna cosa

Per després abandonar-me

Com si jo ja li fes nosa

I la culpa la té el temps

Que amb el passar tot ho crea

I que després tot m’ho esborra

Tot ho posa en moviment!

Tot plegat el món és sàdic

I el millor és entrompar-nos

Per a oblidar que morim

I pensar-nos que existim

Imbricació

 Ja m’ha arribat el moment

En que no sé distingir

Entre el que és bo i el que és dolent

I el que és gastat del que no ho és

Ni el brunzir dins del cervell

Del pensar més enraonat,

Ni el tast del vi corrent

Del del vi més ben criat

L’estar despert o adormit

Ja m’és ben indiferent

Encara que estant al llit

Creo un món dins de la ment

I tot d’un plegat m’adono

Que dins del somni jo tinc

Tot un munt de noves vides

Que s’esfumen als matins

Ai, si el món fos com voldria

I em despertés al matí

Sense ser el somni d’aquell

Sinó aquell que en mi somnia!

El jorn proper

Se m’acosta ja el jorn proper

Tot ell ple d’ombres i buit d’amor

I em recargolo dins el cucó

On em va fotre el meu creador

Prou que cerco fer-hi un forat

Per on sortir-ne i enlairar el vol

En un món nou i sorprenent

On pugui seguir el curs del Sol

Però mai les coses no són així

El desesper se m’apodera

No tinc les eines per a sortir

I jo m’adormo fins a morir

El fons de l’ànima

En algun moment al món

Hi apareix la consciència

En els cil·lis d’un microbi

I més tard a tot qui pensa

Quina cosa misteriosa

És notar-se un mateix

Inserit al món que el volta

Amb colors, formes i pès

I què dir-ne del vertigen

Que ens genera donar voltes

Arrossegats per la força

D’un cicló que tot s’ho menja

I molt més pregon encara

Em pregunto per la causa

D’aquest jo mateix notar-me

I després ja no ser res