La premsa, i l'opinió pública, van plenes darrerament de protestes contra les línies de molt alta tensió (MAT) i les centrals nuclears. Crec, i que consti que no tinc interessos en cap de les empreses que hi tenen alguna cosa a veure, que moltes de les coses que es diuen provenen d'una falta de coneixement de la situació en que ens trobem i de com funcionen les coses, i també d'una corrent d'opinió encomanadissa provocada per els que es senten perjudicats o tenen por.
Un dels funcionaments de la societat és que una vegada llençat un missatge, si aquest s'adiu al que pot acceptar la gent, es pot propagar com un foc en un camp d'herba seca en un dia de vent. I el que pot acceptar la gent depèn del seu grau de coneixement: com menys coneixement més coses es poden acceptar. I sobretot si el que es propaga ja ens va bé per raons de ser una part perjudicada, per solidaritat amb alguna d'aquestes parts, per repetició i saturació dels media amb la informació, etc..
Ja al parlar de l'energia elèctrica en aquest mateix blog, vaig esmentar el paper de les línies de transmissió de molt alta tensió: poder garantir el subministre d'energia elèctrica als centres d'utilització amb un màxim d'eficiència i d'estabilitat. S'ha posat de moda demanar que les línies de MAT, com les anomenen, es soterrin. Això, senzillament, no pot ser. Per a transportar la quantitat d'energia que aquestes línies porten, les línies soterrades haurien de ser de corrent contínua, i, tenint en compte que ara per ara els generadors d'energia elèctrica, així com la majoria del motors elèctrics industrials són de corrent alterna, això requeriria grans instalacions de rectificadors i oscil·ladors que farien el sistema molt més inestable en cas de canvis sobtats de generació o de càrrega. Les línies de gran capacitat de corrent contínua, que poden anar soterrades, s'utilitzen per a la interconnexió entre sistemes diferents i no dins del mallat d'un mateix sistema. Europa occidental està majoritàriament interconnectada amb un mallat global, i ara no es tracta de que el sistema català, o l'espanyol pel cas, estigui isolat en la seva freqüència i es vulgui connectar amb el sistema europeu a través del pirineu (que, per cert, ja ho està per la línia que passa prop del coll d'Ares i per una altra línia a l'Aragó). Sembla que ara es vol connectar amb el Marroc i algú ha dit que la nova línia transpirenàica és per enviar energia de França al Marroc. No es pot veure la línia de MAT que passa per Girona com una línia destinada a alimentar el Marroc: és tota la xarxa que s'interconnectarà. Que part de l'energia anirà cap al Marroc, que possiblement és deficitari, i que això és un negoci per a les empreses elèctriques no n'hi ha cap dubte, però, és que no és un negoci per a les mateixes empreses subministrar-nos energia a nosaltres. O què? Se n'ha de fer càrrec l'Estat d' aquestes empreses? Aquí entrem en un terreny més que escabrós i la història té diversos exemples ben onerosos d'experiments en aquest sentit. Sí, estem atrapats per les empreses. Hi ha millor remei? Pregunteu-ho als habitants dels països de l'Est.
Per altra banda s'ha escampat la por de que la línies de MAT produeix càncer. Penso que podem estar ben tranquils, el camp electromagnètic, fins i tot sota mateix de la línea, sent de 50 cicles, no interfereix de cap manera amb el funcionament de l'organisme, incloent les possibles mutacions cancerígenes. Ara, si la línia es trenca i et cau a sobre...! Jo veig molt més perillós potencialmen l'estar transmetemt senyals electromagnètiques de frequència de microondes amb un mòbil a cau d'orella! (o viatjar en automòbil). Pensem per altra banda que estem immersos en un camp lectromagnètic prou complicat perquè poguem sentir les diverses estacions de radio, veure la televisió i utilitzar el telèfon mòbil. Ara, si fiquem el cap dins del microones....
Pel que fa a les centrals nuclears penso que hi ha una gran por deguda a que les radiacions intenses són dolentes per l'organisme, i a que, en casos extrems són letals. No cal anar a Hiroshima o Nagasaki, ja en tenim prou amb Xernòvil. Què va passara Xernòvil? No va haver-hi cap gran explosió nuclear, no, sinó que, per una mala maniobra, es va escalfar tant el nucli del reactor que es va trencar i que a l'entrar l'aire, el grafit que actuava de moderador es va incendiar. Els gasos i altres partícules, entre elles les radioactives del combustible nuclear van sortir del confinament del reactor i es van escampar pels voltants (encara estan contaminats avui) i també van ser portades pel vent a punts molt llunyans d'Europa. Tota una gran tragèdia. Ara es suposa que ares de semblant pot passar amb les centrals nuclears d'ara. Ja no n'hi han de reactors de grafit, al menys els que tenim a prop. I es suposa que no pot escamparse la radioactivitat, no ja del nucli quan està operant, sinó tampoc de les deixalles que es generen quan es canvien les barres de combustible o quan es desmantella una central ( com en el cas de Vandellós 1). Certament aquest és un gran problema: Què n'hem de fer de les deixalles radioactives? Potser algunes reciclar-les, però la majoria s'han de treure de la circulació. En mines abandonades? Al fons del mar? Dins del cràter d'un volcan (apagat!)? Certament un gran problema. I n'hi ha un altre: la reutilització d'alguns materials retirats dels reactors per a fer armes nuclears. A mi aquest em sembla molt secundari: per a fer bombes nuclears no calen centrals de generació d'energia elèctrica. Prou que les fabrica gairebé qualsevol país amb capacitat industrial, i prou que n'hi han d'amagatzemades, suficients per a acabar amb la humanitat. Per altra banda hi ha tota una campanya, de la premsa en particular, per fer por; qualsevol averia, encara que no tingui res a veure amb el reactor, s'amplifica i difon, amb grans fotografies de la torre de refrigeració de l'aigua de circulació de la central d'Ascó, encara que el que hagi passat és que s'ha aturat el turbogenerador per una fuita de l'hidrògen (de refrigeració del generador) que s'ha incendiat ( i aquí alguns pensen - hidrògen, d'on ha sortit? És radioactiu?-).
El problema rau en quina ha de ser la política de generació d'energia elèctrica. Per una banda els combustibles fòssils són limitats i pol·lucionen a més d'incrementar la quantitat de CO2 a l'atmosfera (que diuen que l'escalfa i es fondran les geleres del món, pujant uns quants metres el nivell de l'aigua del mar). Hi ha més carbó que petroli o gas, però tot i això cada vegada serà més difícil i produirà més impacte ecològic l'extraure aquests combustibles. Potser en tenim per 50 anys més si no trobem substituts. Amb la utilitzacio de recursos renovables tenim les hidroelèctriques, que comencen a alterar seriosament el mapa del món (Les quatre gorges, Itaipú, etc.), i que tenen un límit que s'atanyerà aviat. L'energia eòlica i la fotovoltàica estan donant molt de sí, però passaran uns quants anys abans de que es facin càrrec d'un percentatge prou important de la generació. Tenen el problema que s'han de recolzar amb altres medis de generació, perquè de vegades no bufa el vent, i es fa de nit....La biomassa, bé, però ecològicament, i agrícolament, pot se problemàtica. Ja hi ha països en que el monocultiu per atrapar l'energia solar amb plantacions està modificant dràsticament l'agricultura. Per tant s'ha de vigilar. En fi, què ens queda? Doncs l'energia nuclear (i en un futur (20 anys?) els reactors de fusió). De moment, no podem precindir-ne a Catalunya sense instalar més centrals de gas (de cicle combinat, una mica més eficients que les més antigues, però és igual, cremen gas, combustible fòsil, que produeix CO2 al cremar-se). O importar-ne amb més línies de MAT.
En fi que jo veig tota una intoxicació promoguda pels media, potser per a ser més comprats o vistos. I això sense ocupar-se d'enterar-se de la vertadera situació. Potser és que no tenen personal prou preparat.
diumenge, 9 de novembre del 2008
divendres, 8 d’agost del 2008
L’evolució modular
M’he trobat, llegint el llibre de Javier Sampedro “Deconstruyendo a Darwin” amb una teoria de l’evolució modular que m’ha obert tot un camí explicatori d’un aspecte molt important, tant en l’evolució dels sers vius com en el desenvolupament embrionari i el creixement dels mateixos.
La idea, que està d’acord amb el que s’observa, és que l’evolució, a més de les mutacions que pugui tenir el genoma per canvis locals de la seva estructura, que són afavorits per la selecció natural, s’efectua mitjançant la fusió de diferents éssers vius i també amb la incorporació al genoma de mòduls que poden ser copiats d’estructures genòmiques existents.
El primer cas és el que es presenta amb la simbiosi d’una arquea i un bacteri (més possiblement un cronocit per a explicar-se el nombre total de gens) per a formar un protist, i si s’hi afegeixen les mitocòndries, proporcionades per un altre organisme elemental, ja tenim un organisme monocel•lular eucariòtic. Aquest tipus de cèl•lules són les que constitueixen els organismes pluricel•lulars i en particular fongs, animals i plantes (a les plantes encara hem d’afegir a les cèl•lules un altre mòdul: els cloroplasts). Tot això és l’explicació de la Lynn Margulis.
El següent element d’evolució és el “splicing”, l’enganxament de segments del ARN que es troben separats per “introns”. La possibilitat de que aquet splicing no preservi l’ordre original dels gens dóna una variabilitat que pot ser aprofitada per a l’evolució. Aquest mecanisme, que seria inútil si s’hagués de preservar l’ordre dels gens a l’ARN proporciona el que en podríem dir “evolucionabilitat”.
És interessant fer notar aquí el paper de les proteïnes en tot el desenvolupament dels essers vius i en particular en la seva constitució. És prou clar que el paper principal del genoma és la sintetització de proteïnes, que constituiran l’estructura de l’organisme. Aquí el Sampedro parla de les “màquines” que consisteixen en la interconnexió, d’una manera complicada de les proteïnes de la cèl•lula, que així no es troben dansant dins del citoplasma.
Durant prop de 3000 milions d’anys els sers vius van ser monocel•lulars, molt probablement descendents tots d’una sola protocél•lula que va inventar l’ADN i el seu mecanisme de replicació.
És en el precambrià fa prop de 600 milions d’anys que apareixen els primers organismes pluricel•lulars i la “urbilatèria”, mare de tots els animals. La urbilatèria, al principi una de sola, proporciona el disseny bàsic de tots els animals: bilateralitat, distinció en diferents segments al llarg del cos, tracte digestiu del davant fins al darrera. Aquest animal està tan ben adaptat per a la evolució que produeix l’”explosió cambriana” fa uns 530 milions d’anys, on els animals comencen a dividir-se en diferents fil•la.
Els gens “hox” tenen una estructura segmentada i cada segment s’encarrega d’una part del cos. De fet hi ha una correspondència entre l’estructura geomètrica del genoma i l’estructura geomètrica del cos de l’animal. De fet si es porta una cèl•lula d’un segment toràcic d’un insecte al seu cap, li surt una pota al cap, per exemple, i si es porta una cèl•lula del cap al tòrax, li pot sortir un ull al tòrax. En l’evolució els gens hox van anar afegint més mòduls, replicant els que ja existien, d’endavant cap endarrera, i complicant el cos de l’animal. Els gens hox confereixen la identitat a cada compartiment, regulant bateries completes d’altres gens.
L’evolució, doncs es dóna no només amb petits canvis que sobreviuen, però sobre tot per canvis modulars en la informació genètica.
Certament hi ha un paral•lelisme entre el desenvolupament embrionari d’un ser viu i l’evolució d’aquests sers vius a partir de la primera cèl•lula eucariota.
En els darrers capítols del llibre es tracta del cervell humà i de la consciència. En la teoria de Edelman i Tonioni es suposa que el còrtex cerebral està dividit en centenars, milers, d’àrees especialitzades: visuals, auditives, olfactives, tàctils, associatives, algunes associades a la presa de decisions, altres a les operacions aritmètiques. N’hi ha una dedicada a les dissonàncies musicals! Cada una d’aquestes àrees és responsable d’un aspecte de la consciència. Si es veu un semàfor en vermell, la consciència de la vermellor es basa en l’excitació de l’àrea del còrtex corresponent. En 150 mil•lèsimes de segon s’estableix la xarxa d’interaccions mútues i simultànies. La consciència està feta d’una successió discreta d’escenes unitàries i indivisibles. La nostra consciència és una mena de pel•lícula passada a 6 escenes per segon.
Un concepte, segons aquesta teoria de la consciència, és la consolidació de la xarxa completa de grups neuronals involucrats en una experiència.
Com ha evolucionat el cervell dels animals? I el dels humans? Edelman l’explica per l’aparició del llenguatge. Però llegiu-ho al llibre, puix això es complica.
I què sóc jo? Doncs la consciència de mi mateix.
La idea, que està d’acord amb el que s’observa, és que l’evolució, a més de les mutacions que pugui tenir el genoma per canvis locals de la seva estructura, que són afavorits per la selecció natural, s’efectua mitjançant la fusió de diferents éssers vius i també amb la incorporació al genoma de mòduls que poden ser copiats d’estructures genòmiques existents.
El primer cas és el que es presenta amb la simbiosi d’una arquea i un bacteri (més possiblement un cronocit per a explicar-se el nombre total de gens) per a formar un protist, i si s’hi afegeixen les mitocòndries, proporcionades per un altre organisme elemental, ja tenim un organisme monocel•lular eucariòtic. Aquest tipus de cèl•lules són les que constitueixen els organismes pluricel•lulars i en particular fongs, animals i plantes (a les plantes encara hem d’afegir a les cèl•lules un altre mòdul: els cloroplasts). Tot això és l’explicació de la Lynn Margulis.
El següent element d’evolució és el “splicing”, l’enganxament de segments del ARN que es troben separats per “introns”. La possibilitat de que aquet splicing no preservi l’ordre original dels gens dóna una variabilitat que pot ser aprofitada per a l’evolució. Aquest mecanisme, que seria inútil si s’hagués de preservar l’ordre dels gens a l’ARN proporciona el que en podríem dir “evolucionabilitat”.
És interessant fer notar aquí el paper de les proteïnes en tot el desenvolupament dels essers vius i en particular en la seva constitució. És prou clar que el paper principal del genoma és la sintetització de proteïnes, que constituiran l’estructura de l’organisme. Aquí el Sampedro parla de les “màquines” que consisteixen en la interconnexió, d’una manera complicada de les proteïnes de la cèl•lula, que així no es troben dansant dins del citoplasma.
Durant prop de 3000 milions d’anys els sers vius van ser monocel•lulars, molt probablement descendents tots d’una sola protocél•lula que va inventar l’ADN i el seu mecanisme de replicació.
És en el precambrià fa prop de 600 milions d’anys que apareixen els primers organismes pluricel•lulars i la “urbilatèria”, mare de tots els animals. La urbilatèria, al principi una de sola, proporciona el disseny bàsic de tots els animals: bilateralitat, distinció en diferents segments al llarg del cos, tracte digestiu del davant fins al darrera. Aquest animal està tan ben adaptat per a la evolució que produeix l’”explosió cambriana” fa uns 530 milions d’anys, on els animals comencen a dividir-se en diferents fil•la.
Els gens “hox” tenen una estructura segmentada i cada segment s’encarrega d’una part del cos. De fet hi ha una correspondència entre l’estructura geomètrica del genoma i l’estructura geomètrica del cos de l’animal. De fet si es porta una cèl•lula d’un segment toràcic d’un insecte al seu cap, li surt una pota al cap, per exemple, i si es porta una cèl•lula del cap al tòrax, li pot sortir un ull al tòrax. En l’evolució els gens hox van anar afegint més mòduls, replicant els que ja existien, d’endavant cap endarrera, i complicant el cos de l’animal. Els gens hox confereixen la identitat a cada compartiment, regulant bateries completes d’altres gens.
L’evolució, doncs es dóna no només amb petits canvis que sobreviuen, però sobre tot per canvis modulars en la informació genètica.
Certament hi ha un paral•lelisme entre el desenvolupament embrionari d’un ser viu i l’evolució d’aquests sers vius a partir de la primera cèl•lula eucariota.
En els darrers capítols del llibre es tracta del cervell humà i de la consciència. En la teoria de Edelman i Tonioni es suposa que el còrtex cerebral està dividit en centenars, milers, d’àrees especialitzades: visuals, auditives, olfactives, tàctils, associatives, algunes associades a la presa de decisions, altres a les operacions aritmètiques. N’hi ha una dedicada a les dissonàncies musicals! Cada una d’aquestes àrees és responsable d’un aspecte de la consciència. Si es veu un semàfor en vermell, la consciència de la vermellor es basa en l’excitació de l’àrea del còrtex corresponent. En 150 mil•lèsimes de segon s’estableix la xarxa d’interaccions mútues i simultànies. La consciència està feta d’una successió discreta d’escenes unitàries i indivisibles. La nostra consciència és una mena de pel•lícula passada a 6 escenes per segon.
Un concepte, segons aquesta teoria de la consciència, és la consolidació de la xarxa completa de grups neuronals involucrats en una experiència.
Com ha evolucionat el cervell dels animals? I el dels humans? Edelman l’explica per l’aparició del llenguatge. Però llegiu-ho al llibre, puix això es complica.
I què sóc jo? Doncs la consciència de mi mateix.
dijous, 7 d’agost del 2008
El coneixement científic popular
Quin és el nivell de coneixement científic i tecnològic majoritari?
El coneixement científic ha anat creixent i complicant-se i ja no és possible que ningú el posseeixi tot ni que la majoria de les persones el posseeixi ni tan sols a nivells rudimentaris
Tot i això, si reconeixem que per anar pel món es bo que tinguem una cultura científica i tecnològica bàsica, quin ha de ser el nivell de coneixement i sobre quins aspectes?
L’ensenyament obligatori no garanteix aquest coneixement bàsic pràctic. Ja sigui perquè alguns temes no es toquen, ja sigui perquè no són considerats importants o interessants (uix, la matemàtica...).
Quin és avui l'estat del coneixement científic de la majoria de les persones que han passat per l'ensenyament obligatori?
De mecànica:
El nostre grau de coneixement és prou adequat quan es tracta de cossos rígids, perquè la nostra experiència quotidiana ens hi porta: el moviment, la rigidesa, la duresa, la fragilitat, la tenacitat, el moviment, el pes, la velocitat, l’acceleració ens són prou familiars. Així mateix ens ho són l’ús d’algunes eines i màquines. Fins i tot molta gent coneix com funciona el motor d’un cotxe i pot intentar arreglar-lo si s’espatlla encara que no conegui ni el cicle termodinàmic ni la part elèctrica que fa saltar la xispa, ni l’aerodinàmica dels gasos.
La mecànica de fluids ja és més difícil de que se'n sàpiga prou, sobretot si anem als gasos: Perquè volen els avions? Velocitat supersònica? Propagació d'ones?
De termodinàmica (de la calor i el fred):
Curiosament el comportament de la calor, la temperatura, la combustió, etc., sent experimentat cada dia, és prou desconegut. Segur que s’ensenya a l’escola, però no queda retingut. La relació entre temperatura, pressió i densitat no és gens difícil de conèixer, però certament no és del domini públic. El mateix podem dir de la humitat relativa i la temperatura: com es formen els núvols? Perquè plou? Perquè els racons freds de la casa s’humitegen encara que a la resta faci calor? Més problema hi ha en saber perquè refreda una nevera. Quanta gent del vostre voltant ho sap? O bé com passa l’energia de la benzina a les rodes del cotxe?
D’electricitat:
De l’electricitat els sentits encara ens en diuen menys que de la calor. Encara més que amb el calor i el fred, no sabem la teoria bàsica ni tampoc entenem com funcionen els aparells. Potser per això és encara més enigmàtica. A la cultura popular l’electricitat és una cosa que passa per uns fils, que si els disposem bé ens permet encendre bombetes, fer anar un motor o la televisió, o escalfar-nos. Potser algú sap que pels fils corren electrons. També sabem que hi ha uns generadors d’electricitat i unes línies de transmissió que la reparteixen per a cases i fàbriques. Sabem de volts i de watts i d’amperes, al menys els noms, encara que potser no sabem ben bé que volen dir. Tampoc tenim molta idea del que és un corrent trifàsic i perquè existeix. I ara amb els ràdios i televisors la majoria de la gent ja no hi entén un borrall. Quan molt sabem que capten unes ones electromagnètiques produïdes per unes estacions emissores a través d’unes antenes. I les ones electromagnètiques s’han tornat un misteri de primer ordre, fins a veure-les com una amenaça per a la salut (la MAT?)
De la radioactivitat i la física nuclear:
El món atòmic és de creació recent, i aquest sí que no l’experimentem amb els sentits (al menys amb l’electricitat ens enrampàvem). O més ben dit, si que l’experimentem perquè tot es suposa que està fet de partícules elementals, però no les distingim (bé, alguns experimentadors si que ho fan). Certament el coneixement popular dels fenòmens a nivell atòmic és molt migrat, i com els fenòmens desconeguts a l’antiguitat provoca desconfiança i fins i tot por. Com funciona una central nuclear generadora d'energia elèctrica? Bé, hi ha hagut accidents com Txernòvil i bombes com les d’Hiroshima i Nagasaki.
De la química:
Hi ha un desconeixement gran de la química perquè en general no l’hem de conèixer per a viure: els productes químics ens arriben fets i poc ens preocupem com els han produït. El més que sabem és l’ús de l’esperit de vi, de l’aigua oxigenada, del sal fumant, per a usos domèstics. Hi ha també una mena de pseudoquímica que es troba, per exemple, als cosmètics. La llista de components que apareixen als pots d’aquests productes són tot un poema i certament no sabem quin paper hi juguen
De l’univers:
EL coneixement popular de com és el univers és força migrat. I ho és perquè tot just ara els científics que hi entenen estan desxifrant les dades que van obtenint. El “big bang”, l’expansió, la matèria i l’energia negres els forats negres, són encara en discussió. Per tant, a nivell popular, i no tant popular, la situació és prou allunyada d’una explicació científica.
De la biologia:
Els coneixements populars de la biologia inclouen, en més o menys grau, un reconeixement dels animals i plantes que ens volten. També un cert coneixement de com estan constituïts i com funcionen. On certament no s’arriba és al coneixement del metabolisme, ni del mecanisme que fa passar de l’ou fecundat a l’organisme madur. Hi ha un cert coneixement de la teoria de l’evolució, amb fortes reticències.
De la medicina:
És certament on la cultura popular incideix més. El funcionament de l’organisme humà i de les seves malalties ocupa un gran espai del nostre interès i per tant del nostre coneixement. Tot i això, degut a la seva complexitat, no hi ha un coneixement científic generalitzat de la medicina, i degut al interès que té la salut, proliferen les medicines alternatives i agents curatius diversos amb molt poca o cap base científica.
De la psicologia:
Si per psicologia entenem l’estudi de la ment humana, el més proper a cadascun de nosaltres, ens trobem amb dos aspectes: el més lligat a la biologia, que intenta explicar com està constituït el cervell i com funciona, en base a la física i la química, i el més lligat al comportament humà, amb els seus valors i les seves manies. Del primer aspecte se’n sap poc i el segon esta ple de coneixements pseudocientífics, que omplen el buit que la ciència deixa en aspectes tan importants.
De l’ecologia:
Hi ha un interès despertat per la transformació que està experimentant el món degut a la intervenció de l’home. El canvi climàtic preocupa i la predicció del que ens espera no és encara possible. Entendre’l depèn de la física, la química, la geologia, l’astronomia, la biologia, etc. Degut a la magnitud i interès del problema, no és estrany que apareixin moltes opinions, algunes contraposades, fins i tot als medis científics.
De la sociologia:
Aquí ja ens trobem als límits del camp científic. A l’economia encara es fa servir la matemàtica i una certa teoria, però sobre els funcionaments de la societat i de la política és difícil dir quins coneixements són importants per a entendre-hi alguna cosa: tots i encara no n’hi ha prou.
El coneixement científic ha anat creixent i complicant-se i ja no és possible que ningú el posseeixi tot ni que la majoria de les persones el posseeixi ni tan sols a nivells rudimentaris
Tot i això, si reconeixem que per anar pel món es bo que tinguem una cultura científica i tecnològica bàsica, quin ha de ser el nivell de coneixement i sobre quins aspectes?
L’ensenyament obligatori no garanteix aquest coneixement bàsic pràctic. Ja sigui perquè alguns temes no es toquen, ja sigui perquè no són considerats importants o interessants (uix, la matemàtica...).
Quin és avui l'estat del coneixement científic de la majoria de les persones que han passat per l'ensenyament obligatori?
De mecànica:
El nostre grau de coneixement és prou adequat quan es tracta de cossos rígids, perquè la nostra experiència quotidiana ens hi porta: el moviment, la rigidesa, la duresa, la fragilitat, la tenacitat, el moviment, el pes, la velocitat, l’acceleració ens són prou familiars. Així mateix ens ho són l’ús d’algunes eines i màquines. Fins i tot molta gent coneix com funciona el motor d’un cotxe i pot intentar arreglar-lo si s’espatlla encara que no conegui ni el cicle termodinàmic ni la part elèctrica que fa saltar la xispa, ni l’aerodinàmica dels gasos.
La mecànica de fluids ja és més difícil de que se'n sàpiga prou, sobretot si anem als gasos: Perquè volen els avions? Velocitat supersònica? Propagació d'ones?
De termodinàmica (de la calor i el fred):
Curiosament el comportament de la calor, la temperatura, la combustió, etc., sent experimentat cada dia, és prou desconegut. Segur que s’ensenya a l’escola, però no queda retingut. La relació entre temperatura, pressió i densitat no és gens difícil de conèixer, però certament no és del domini públic. El mateix podem dir de la humitat relativa i la temperatura: com es formen els núvols? Perquè plou? Perquè els racons freds de la casa s’humitegen encara que a la resta faci calor? Més problema hi ha en saber perquè refreda una nevera. Quanta gent del vostre voltant ho sap? O bé com passa l’energia de la benzina a les rodes del cotxe?
D’electricitat:
De l’electricitat els sentits encara ens en diuen menys que de la calor. Encara més que amb el calor i el fred, no sabem la teoria bàsica ni tampoc entenem com funcionen els aparells. Potser per això és encara més enigmàtica. A la cultura popular l’electricitat és una cosa que passa per uns fils, que si els disposem bé ens permet encendre bombetes, fer anar un motor o la televisió, o escalfar-nos. Potser algú sap que pels fils corren electrons. També sabem que hi ha uns generadors d’electricitat i unes línies de transmissió que la reparteixen per a cases i fàbriques. Sabem de volts i de watts i d’amperes, al menys els noms, encara que potser no sabem ben bé que volen dir. Tampoc tenim molta idea del que és un corrent trifàsic i perquè existeix. I ara amb els ràdios i televisors la majoria de la gent ja no hi entén un borrall. Quan molt sabem que capten unes ones electromagnètiques produïdes per unes estacions emissores a través d’unes antenes. I les ones electromagnètiques s’han tornat un misteri de primer ordre, fins a veure-les com una amenaça per a la salut (la MAT?)
De la radioactivitat i la física nuclear:
El món atòmic és de creació recent, i aquest sí que no l’experimentem amb els sentits (al menys amb l’electricitat ens enrampàvem). O més ben dit, si que l’experimentem perquè tot es suposa que està fet de partícules elementals, però no les distingim (bé, alguns experimentadors si que ho fan). Certament el coneixement popular dels fenòmens a nivell atòmic és molt migrat, i com els fenòmens desconeguts a l’antiguitat provoca desconfiança i fins i tot por. Com funciona una central nuclear generadora d'energia elèctrica? Bé, hi ha hagut accidents com Txernòvil i bombes com les d’Hiroshima i Nagasaki.
De la química:
Hi ha un desconeixement gran de la química perquè en general no l’hem de conèixer per a viure: els productes químics ens arriben fets i poc ens preocupem com els han produït. El més que sabem és l’ús de l’esperit de vi, de l’aigua oxigenada, del sal fumant, per a usos domèstics. Hi ha també una mena de pseudoquímica que es troba, per exemple, als cosmètics. La llista de components que apareixen als pots d’aquests productes són tot un poema i certament no sabem quin paper hi juguen
De l’univers:
EL coneixement popular de com és el univers és força migrat. I ho és perquè tot just ara els científics que hi entenen estan desxifrant les dades que van obtenint. El “big bang”, l’expansió, la matèria i l’energia negres els forats negres, són encara en discussió. Per tant, a nivell popular, i no tant popular, la situació és prou allunyada d’una explicació científica.
De la biologia:
Els coneixements populars de la biologia inclouen, en més o menys grau, un reconeixement dels animals i plantes que ens volten. També un cert coneixement de com estan constituïts i com funcionen. On certament no s’arriba és al coneixement del metabolisme, ni del mecanisme que fa passar de l’ou fecundat a l’organisme madur. Hi ha un cert coneixement de la teoria de l’evolució, amb fortes reticències.
De la medicina:
És certament on la cultura popular incideix més. El funcionament de l’organisme humà i de les seves malalties ocupa un gran espai del nostre interès i per tant del nostre coneixement. Tot i això, degut a la seva complexitat, no hi ha un coneixement científic generalitzat de la medicina, i degut al interès que té la salut, proliferen les medicines alternatives i agents curatius diversos amb molt poca o cap base científica.
De la psicologia:
Si per psicologia entenem l’estudi de la ment humana, el més proper a cadascun de nosaltres, ens trobem amb dos aspectes: el més lligat a la biologia, que intenta explicar com està constituït el cervell i com funciona, en base a la física i la química, i el més lligat al comportament humà, amb els seus valors i les seves manies. Del primer aspecte se’n sap poc i el segon esta ple de coneixements pseudocientífics, que omplen el buit que la ciència deixa en aspectes tan importants.
De l’ecologia:
Hi ha un interès despertat per la transformació que està experimentant el món degut a la intervenció de l’home. El canvi climàtic preocupa i la predicció del que ens espera no és encara possible. Entendre’l depèn de la física, la química, la geologia, l’astronomia, la biologia, etc. Degut a la magnitud i interès del problema, no és estrany que apareixin moltes opinions, algunes contraposades, fins i tot als medis científics.
De la sociologia:
Aquí ja ens trobem als límits del camp científic. A l’economia encara es fa servir la matemàtica i una certa teoria, però sobre els funcionaments de la societat i de la política és difícil dir quins coneixements són importants per a entendre-hi alguna cosa: tots i encara no n’hi ha prou.
dimarts, 5 d’agost del 2008
El món i jo
Quan estic parlant del món hauria de quedar clar que suposo que hi ha un món que jo percebo i del que formo part. Ja ho he dit alguna vegada: Jo, un ull que el món obre per a veure's ell mateix. Ara, quan parlo del meu coneixement del món estic fent servir la meva impressió del món a través dels sentits i de la comunicació amb altres com jo. De fet no pot ser d'altre manera, i a cada cantonada ens topem amb aspecte del món dels que no ens havíem adonat. No dic que el món és només el que percebo,ans el contrari: només me n'adono d'una part molt petita. L'home dins la cova platònica.
La racionalitat, el pensament lògic, és un ingredient necessari per a una explicació del que experimentem, per a la ciència. Hi ha concordança entre el comportament del món i la nostra lògica, sinó no seria possible obtenir el retrat racional del món que és la ciència. I certament que la ciència resulta prou exitosa en la seva tasca de fer-nos entendre el que ens envolta. Degut a la complexitat d'alguns fenòmens no podem acabar d'explicarnos-els. Per altra banda podrien haver-hi coses que no podem percebre: no tenim sentits per a fer-ho. El món no està fet per a nosaltres. Nosaltres som el producte de l'evolució dels sers vius, que ens ha proporcionat el pensament racional, tenim una màquina universal de Turing i més en el cervell, i un llenguatge que ens ha fet evolucionar ràpidament. Els insectes tenen un petit cervellet i fins i tot una mena de llenguatge. Potser els bacteris no, encara que mostren comportaments que semblen resultat d'un aprenentatge.
Hi ha, però, un factor que em sembla un mur insalvable pel que fa a la seva explicació dins de l'edifici de la ciència, i és el lliure albiri, és a dir la capacitat de triar, d'escollir, que tenim. Jo no sóc religiós, no accepto que el món s'hagi fet per als humans. Sóc darwinià i no veig que en cap pas de l'evolució s'hagi introduït quelcom fora dels aspectes físico-químics del mecanisme evolutiu. Com apareix doncs la capacitat d'escollir en els humans i potser en alguns animals?
Què passa dintre meu quan trio fer una cosa o una altra? Quin mecanisme decideix? El que veiem són les conseqüències: la ma es mou, diem una paraula,.... Es podria pensar que tot obeeix a la dinàmica determinista i que l'albiri és una il·lusió. Costa de creure-ho. I més encara si, per exemple, es pensa en dues persones que queden per trobar-se a un lloc tal dia a tal hora, i s'hi troben. La comunicació ha canviat el que estava programat per a cada un d'ells. Són els conceptes, les paraules, la seva localització al cervell, els responsables de la decisió? Amb quin mecanisme? És la decisió una tria entre configuracions cerebrals corresponents a les diverses possibilitats? Què determina la que s'imposa? Misteri
dilluns, 4 d’agost del 2008
Energia elèctrica
L’energia elèctrica
No cal enlairar la importància de l’energia elèctrica. S’obté a partir dels desnivells d’aigua, de la combustió de carbó, petroli, gas i biomassa, de la desintegració atòmica de l’urani i d’altres materials radioactius i també de la radiació solar, del vent i de les marees.
Tots ells presenten els seus problemes: els desnivells d’aigua perquè ja s’estan exhaurint les possibles ubicacions i perquè inunden massa terreny; la combustió de carbó, petroli i gas perquè les reserves estan limitades i en mans d’uns pocs, pol·lucionen i llencen CO2 a l’atmosfera; la biomassa, perquè, tot i que el CO2 es recicla, es menja molt terreny agrícola; la nuclear perquè se l’hi té por i costa d’amagar les deixalles; la eòlica perquè diuen que espatlla el paisatge, perquè mata ocells i perquè és variable i costa de sincronitzar-la amb la resta del sistema; la solar perquè és cara d’instal·lar i variable; i la de les marees també és variable i poca.
S’ha de tenir en compte que l’energia elèctrica és difícil d’emmagatzemar; de fet a més d’unes bateries de capacitat molt limitada no hi ha una manera directa de fer-ho. Això implica que l’energia que s’està generant és pràcticament la que s’està utilitzant, descomptant les pèrdues.
També s’ha de saber que els sistemes de generació, transmissió i distribució de l’energia elèctrica que abasteixen els nostres països, estan interconnectats , en forma de xarxes, per tal que la càrrega es reparteixi de la manera més eficient possible i a més que si una part del sistema falla, la resta es faci càrrec de continuar el subministrament sense interrupcions. Com que el corrent generat és altern, això implica que tots els generadors connectats a la xarxa estan sincronitzats, és a dir, giren a la mateixa velocitat (en el nostre sistema 50 dobles pols del rotor per segon). Si un generador surt de sincronia, ja sigui per un excés o per una pèrdua de la càrrega, llavors surt del sistema i se l’ha de tornar a sincronitzar. Les grans apagades es produeixen quan per una falla dels sistema (unes línies trencades, un curt circuit) surten un o més generadors del sistema i la resta, al no poder amb la càrrega també es desconnecten. Per a restablir el servei s’han d’anar introduint un per un els generadors, sincronitzant-los amb els que ja han entrat.
La xarxa de línies de transmissió que interconnecta generadors i consumidors que abasteix el nostre país, forma part d’una xarxa europea que cobreix tota l’Europa. Les línies de transmissió treballen a 380000 volts (400 KV, arrodonint). El voltatge ha de ser alt per tenir les línies més primes i per a disminuir les pèrdues d’energia per efecte Joule (escalfament dels conductors). Per altra banda el mallat ha de ser prou ric per a redistribuir les càrregues del sistema en cas de variacions brusques, tant de generació com de transmissió (línies trencades, generadors o càrregues grans desconnectades, curt circuits). Certament la xarxa s’ha de dissenyar amb gran seny i s’ha de comprovar el seu bon funcionament amb un model del qual se n’han de fer càrrec els ordinadors.
És en aquesta xarxa on s’han de penjar les contribucions dels generadors eòlics i de les plaques solars. Les seves aportacions s’han de transformar primer en corrent altern al voltatge adequat. La característica més enutjosa d’aquest tipus d’energia és la seva variabilitat segons el vent en el primer cas i segons la irradiació solar en el segon. Sigui com sigui, no deixa de ser sorprenent la importància que aquesta generació està adquirint, encara que per a fer-la comparable a la dels generadors sincrònics moguts per màquines tèrmiques caldrà esperar alguns avenços tècnics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
