Our expanding universe, that is, the world we can feel, develops as if it could be embedded in a larger space.
This larger space where our universe is contained exists is not only a mathematical trick used to have an image of the situation. In the simplest way of looking at it we can think in our universe as being a three dimensional sphere (not a three dimensional ball) which is expanding in a larger dimensional space. It is as a two dimensional sphere, a balloon, which lies in three dimensional space, which is expanding leaving the center, the big bang place, away from the universe at a given moment, which are the stars, etc. in the balloon.
The balloon began being a point in the larger space: the big bang. But then as it inflates, the big bang is left out of the balloon. Hence we can not point to the place of the big bang in our universe: the big bang lies in every direction.
dijous, 27 d’octubre del 2011
dimarts, 4 d’octubre del 2011
We sense what our senses allow us to sense
Of course it is sort of difficult to conceive space and time without our senses. Space exists because there are bodies in it. Where come our senses from? Well, we are more or less convinced that it is through evolution: we don't thing microbes have senses that allow them to "feel" space and time. On the other hand may be there is much more in the universe that sounds, bodies, tastes, smells, colors and what we translate to our senses by means of the instruments we have invented: the full electromagnetic spectrum, the far away galaxies, some evidence of black holes, and so forth. Who tells us this is all the universe? Who tells us there are no other ways to sense or to conceive the universe?
diumenge, 24 de juliol del 2011
Els enigmes del pensament
Tal com ho veig ara, no massa clarament, el pensament depèn del funcionament del cervell.
El cervell està majoritàriament format per neurones interconnectades. Aquestes interconneccions porten senyals elèctriques i potser químiques. Les senyals elèctriques s’originen en els portals iònics de les neurones. D’acord amb el tipus de portals iònics hi ha neurones excitadores i neurones inhibidores. A través de les conneccions es transporten senyals elèctriques en forma de grups de punxes que arriben a les sinapsis d’entrada a les neurones. S’estan fent estudis per a determinar el comportament d’aquestes senyals a la xarxa neuronal i també s’estan fent simulacions numèriques del comportament d’aquestes xarxes.
Què té això a veure amb el pensament?
Potser el primer que hauríem d’aclarir és què vol dir pensar.
Resposta provisional: Pensar és el funcionament coherent de la xarxa neuronal.
Més precisament: Al cervell hi ha grups de neurones que s’interconnecten quan es reben certes senyals i que corresponen a un concepte, és a dir a una entitat del pensament distingida pel funcionament neuronal. Aquesta connecció s’ha degut a experiències prèvies, que poden ser exteriors al sistema neuronal, o internes, és a dir producte del funcionament d’un altre grup de neurones dins del sistema.
La consciència d’una entitat és precisament l’estat excitat d’aquest grup neuronal que s’ha format per les experiències prèvies successives.
El pensament, la raó, consisteix en l’acció, diguem-ne en cascada i successiva d’aquests “qualia”, que ha de respectar les regles de la lògica pròpia, implícita en el mateix funcionament de la xarxa neuronal. Diguem que hi ha una vigilància interna que s’encarrega d’aquest respecte a la lògica. Si falla tenim la bogeria.
La consciència del “jo”, de mi mateix, està constituïda pels qualia que corresponen als conceptes que identifiquem com a tals jo; en particular el propi pensament, és a dir, el conjunt de qualia.
El misteri és què vol dir adonar-nos d'aquest "jo", de fet què vol dir "adonar-nos" de qualsevol cosa. És un nou element que la física no ha estat capaç d'incorporar. Potser algun dels nostres successors en l'escala evolutiva serà capaç de fer-ho.
L’altre enigme és el de l’albiri, és a dir el d’escollir entre dues possibles vies, d’acció o de pensament.
Em vé al cap una primera idea: No decidim, pronostiquem. És a dir el pensament juga entre el munt de possibilitats i desitjos que tenim al pensament. D’aquests se n’imposa un. És a dir estem obligats pel funcionament del món i aquest ens fa actuar: hem escollit.
El cervell està majoritàriament format per neurones interconnectades. Aquestes interconneccions porten senyals elèctriques i potser químiques. Les senyals elèctriques s’originen en els portals iònics de les neurones. D’acord amb el tipus de portals iònics hi ha neurones excitadores i neurones inhibidores. A través de les conneccions es transporten senyals elèctriques en forma de grups de punxes que arriben a les sinapsis d’entrada a les neurones. S’estan fent estudis per a determinar el comportament d’aquestes senyals a la xarxa neuronal i també s’estan fent simulacions numèriques del comportament d’aquestes xarxes.
Què té això a veure amb el pensament?
Potser el primer que hauríem d’aclarir és què vol dir pensar.
Resposta provisional: Pensar és el funcionament coherent de la xarxa neuronal.
Més precisament: Al cervell hi ha grups de neurones que s’interconnecten quan es reben certes senyals i que corresponen a un concepte, és a dir a una entitat del pensament distingida pel funcionament neuronal. Aquesta connecció s’ha degut a experiències prèvies, que poden ser exteriors al sistema neuronal, o internes, és a dir producte del funcionament d’un altre grup de neurones dins del sistema.
La consciència d’una entitat és precisament l’estat excitat d’aquest grup neuronal que s’ha format per les experiències prèvies successives.
El pensament, la raó, consisteix en l’acció, diguem-ne en cascada i successiva d’aquests “qualia”, que ha de respectar les regles de la lògica pròpia, implícita en el mateix funcionament de la xarxa neuronal. Diguem que hi ha una vigilància interna que s’encarrega d’aquest respecte a la lògica. Si falla tenim la bogeria.
La consciència del “jo”, de mi mateix, està constituïda pels qualia que corresponen als conceptes que identifiquem com a tals jo; en particular el propi pensament, és a dir, el conjunt de qualia.
El misteri és què vol dir adonar-nos d'aquest "jo", de fet què vol dir "adonar-nos" de qualsevol cosa. És un nou element que la física no ha estat capaç d'incorporar. Potser algun dels nostres successors en l'escala evolutiva serà capaç de fer-ho.
L’altre enigme és el de l’albiri, és a dir el d’escollir entre dues possibles vies, d’acció o de pensament.
Em vé al cap una primera idea: No decidim, pronostiquem. És a dir el pensament juga entre el munt de possibilitats i desitjos que tenim al pensament. D’aquests se n’imposa un. És a dir estem obligats pel funcionament del món i aquest ens fa actuar: hem escollit.
divendres, 6 de maig del 2011
Sóc
Jo, un ull que el món obre per a veure’s: ve't ací l’essència de l’assumpte.
Una vegada la neurociència hagi mostrat com funciona el cervell, amb les seves, neurones, dendrites, axons, sinapsis, etc..Quan hagi mostrat com es retraten els qualia en aquest teixit animat, com es relacionen, com es recorda i fins i tot com es pensa i sembla que es decideixi, encara queda l’enigma del que vol dir adonar-se de tot això. Qui se n’adona? L’essència de la paradoxa, la boa que s’empassa ella mateixa començant per la cua. No ho entenem: no estem fets per a entendre-ho.
Episodi viscut: Un bon dia, tot xerrant amb amics vaig desaparèixer de la meva percepció. Vaig deixar de ser. No és que se’m buidés l’escenari, és que ja no hi havia ni escenari ni espectador. Com si estés mort (o adormit?). De sobte vaig tornar a existir, com si res no hagués passat. Havia desaparegut i tornat a aparèixer. Com m’havia apagat? Què volia dir estar connectat? A què?
Certament la mort ha d’implicar aquesta desconnexió. Però potser no cal anar tan lluny: al dormir també ens desconnectem, al menys del món sensible, i bastant del món de la consciència i de les decisions. També tenim l’anestèsia i potser fins i tot l’hipnotisme i algunes drogues que fan desaparèixer del tot o en part la nostre consciència de ser al món.
En Descartes atribuïa, no sé si seriosament, a la glàndula pineal, al centre del cervell, la seu de l’ànima. No deu ser tan senzill, però és veritat que el misteri inclina a pensar que hi ha quelcom més que la física tal com la coneixem en l’explicació del que vol dir adonar-se de que hi som. En Penrose, que no vol sortir de la física, atribueix la consciència als microtúbuls de les neurones, axons i sinapsis, junt amb els conjecturats gravitons quàntics (no diu com, però). En Crick i els seus successors en neurociència atribueixen la consciència a accions coherents del sistema neuronal.
Res d’això m’és prou convincent. Necessito un altre element. No l’ànima de les religions, espero, però sí alguna cosa nova, que forma part del món, i que és responsable de que la serp es pugui mossegar la cua.
Una biga carregada pot sentir els esforços que la deformen, però nosaltres no els notem, encara que els calculem. Potser els que es noten a ells mateixos són els esforços i deformacions o millor dit, la estructura dels esforços i les deformacions.
Què és doncs la nostra consciència? Com els esforços a la biga? Potser sí. És una condició que existeix i que només és notada per l’estructura mateixa. Una cosa encara no identificada ni incorporada a la nostra explicació racional del món.
És clar que perquè això tingui sentit has de formar part de la biga, has de tenir una coherència. Sense biga el material que la forma no tindria esforços. Així nosaltres a l’alterar-se la coherència que ens fa adonar-nos de nosaltres mateixos, deixem d’existir.
Segurament de l’autoconsciència no n’és responsable la glàndula pineal, encara que el meu amic Tobeña, quan li vaig explicar la pèrdua de consciència momentània que havia tingut, ho va atribuir a un microtrombo que havia produït una manca d'irrigació sanguínia del tàlem. És al tàlem on radica l'ànima?
Per altra banda si l’autoconsciència ha aparegut en el procés evolutiu és que dóna una avantatge. Quina és l’avantatge evolutiva de l’autoconsciència? Permetre escollir? Què vol dir escollir? Que podem moure un objecte d'una banda a l'altre segons la nostra voluntat? Que no està tot determinat, tal com ens diu la física?
Encara queda per explicar el mecanisme de l’atenció. Què vol dir fixar-se en alguna cosa? Està a l’arrel de l’escollir? Certament forma part de la consciència.
Una vegada la neurociència hagi mostrat com funciona el cervell, amb les seves, neurones, dendrites, axons, sinapsis, etc..Quan hagi mostrat com es retraten els qualia en aquest teixit animat, com es relacionen, com es recorda i fins i tot com es pensa i sembla que es decideixi, encara queda l’enigma del que vol dir adonar-se de tot això. Qui se n’adona? L’essència de la paradoxa, la boa que s’empassa ella mateixa començant per la cua. No ho entenem: no estem fets per a entendre-ho.
Episodi viscut: Un bon dia, tot xerrant amb amics vaig desaparèixer de la meva percepció. Vaig deixar de ser. No és que se’m buidés l’escenari, és que ja no hi havia ni escenari ni espectador. Com si estés mort (o adormit?). De sobte vaig tornar a existir, com si res no hagués passat. Havia desaparegut i tornat a aparèixer. Com m’havia apagat? Què volia dir estar connectat? A què?
Certament la mort ha d’implicar aquesta desconnexió. Però potser no cal anar tan lluny: al dormir també ens desconnectem, al menys del món sensible, i bastant del món de la consciència i de les decisions. També tenim l’anestèsia i potser fins i tot l’hipnotisme i algunes drogues que fan desaparèixer del tot o en part la nostre consciència de ser al món.
En Descartes atribuïa, no sé si seriosament, a la glàndula pineal, al centre del cervell, la seu de l’ànima. No deu ser tan senzill, però és veritat que el misteri inclina a pensar que hi ha quelcom més que la física tal com la coneixem en l’explicació del que vol dir adonar-se de que hi som. En Penrose, que no vol sortir de la física, atribueix la consciència als microtúbuls de les neurones, axons i sinapsis, junt amb els conjecturats gravitons quàntics (no diu com, però). En Crick i els seus successors en neurociència atribueixen la consciència a accions coherents del sistema neuronal.
Res d’això m’és prou convincent. Necessito un altre element. No l’ànima de les religions, espero, però sí alguna cosa nova, que forma part del món, i que és responsable de que la serp es pugui mossegar la cua.
Una biga carregada pot sentir els esforços que la deformen, però nosaltres no els notem, encara que els calculem. Potser els que es noten a ells mateixos són els esforços i deformacions o millor dit, la estructura dels esforços i les deformacions.
Què és doncs la nostra consciència? Com els esforços a la biga? Potser sí. És una condició que existeix i que només és notada per l’estructura mateixa. Una cosa encara no identificada ni incorporada a la nostra explicació racional del món.
És clar que perquè això tingui sentit has de formar part de la biga, has de tenir una coherència. Sense biga el material que la forma no tindria esforços. Així nosaltres a l’alterar-se la coherència que ens fa adonar-nos de nosaltres mateixos, deixem d’existir.
Segurament de l’autoconsciència no n’és responsable la glàndula pineal, encara que el meu amic Tobeña, quan li vaig explicar la pèrdua de consciència momentània que havia tingut, ho va atribuir a un microtrombo que havia produït una manca d'irrigació sanguínia del tàlem. És al tàlem on radica l'ànima?
Per altra banda si l’autoconsciència ha aparegut en el procés evolutiu és que dóna una avantatge. Quina és l’avantatge evolutiva de l’autoconsciència? Permetre escollir? Què vol dir escollir? Que podem moure un objecte d'una banda a l'altre segons la nostra voluntat? Que no està tot determinat, tal com ens diu la física?
Encara queda per explicar el mecanisme de l’atenció. Què vol dir fixar-se en alguna cosa? Està a l’arrel de l’escollir? Certament forma part de la consciència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
