Al meu cap tot brunz

Al meu cap vès quin brogit,

És com un eixam d’abelles.
I la febre a dins retruny
I em fa veure meravelles

Meravelles en diré

Per no dir-ne les estrelles
Que surten  d’aquest big bang
Que la pineal genera





Amor

Amor, on ets?
Et trobo a faltar,
Sense tu sóc una cova
Amb ressons de buidor
I de sanglots del plorar






























Enyorança


Potser encara et sentiré per aquí
Potser fins i tot et veuré
I de tant en tant et parlaré
I voldré que em parlis tu a mi

Ets com una imatge ben volguda
Que et fuig tan com pot de la mirada
I per molt que jo no vulgui
Es va tornant borrosa i enyorada

Ai, el meu món homeostàtic
Es va arronsant junt amb la vida
I no només no surto a fora
Sinó que no entra llum del dia

Tornaràs algun dia a donar-me alegria?
Vindràs algunes voltes a fer-me companyia ?

Ai, que aquests temps són passats
I ara voles per terres
Que a mi em són alienes
I per tu són ben plenes

I a mi tan sols em queda
Arronsar-me en el meu sot
I agrair amb tot el cor
L’haver donat la vida
A l’ocelleta més fina











Herència



Avui sembla que ja estigui
A un altre pis de la vida
Que és com un gratacels
Que no sé fins on arriba

Què no us podria dir jo
De lo que ja tinc al cap
On acumulo el tresor
Que s’acabarà escolant

Per començar, tinc la parla
I també el pensament
Que fan que no estigui sol
I disfruti amb l’altra gent

Ara tot se’m simplifica
Quan ja m’acosto a allà dalt
Veig el món que se m’allunya
I és tot petit al final







Boassa

Com si fos una gran boa
Que s’empassa una bestiassa
Per la seva gran bocassa
Un nou univers se’ns menja
Pel forat negre abissal
Que s’ens obrirà al final







Avorrit


Desvetllat com un mussol
I avorrit com un cargol
M’aboco a l’ordinador
Sense saber què manar-li
Que em serveixi de consol

Espero que surti el Sol,
Potser la claror m’inspiri
Sense haver d’aguantar el ciri
Que amb les feines que he de fer
Em resulta un bon martiri







L’ombra del demà

L’ombra del demà
És sobre el meu cap,
Enterbolint ma pensa

I vaig a les palpentes
Cercant la meva ruta
En la boscúria densa

Trepitjo closques fines
Que peten al trencar-se
Deixant lliure el seu cuc

Que xiscla al veure’s nu
I esmuny son cos viscós
Pel fullam tenebrós

Potser el mateix que jo
Que cerco a la boscúria
Com posar-me a redós

D’aquest Déu tan humà
Que si pot trepitjar-me
Segur em trepitjarà



Què sóc?

Un miracle de la natura
Això és el que sóc.

De quin catàleg,
De quin repertori
el món ha escollit?
A qui se li ha acudit?

Quina línia fina
El món ha seguit
Per arribar al punt
Des del que avui escric?

Guiat per la selecció
Impulsat per la reproducció
Un residu n’ha quedat:
Sóc Jo.






Capteniment

Capteniment em demanaven mos pares
Capteniment jo demano a mos fills
I tot sovint em demano
On tinc el cap que jo tinc

D’anar d’una banda a l’altra no es cansa
O més ben dit no descansa
Perquè no troba el seu llit

S’enfila per les columnes
Del temple que el tot sustenta
Per veure si al lluny albira
La causa del seu neguit

I poc a poc descobreix
Que ell mateix es construeix
La inquietud que porta a dins