dimarts, 5 d’agost del 2008

El món i jo

Quan estic parlant del món hauria de quedar clar que suposo que hi ha un món que jo percebo i del que formo part. Ja ho he dit alguna vegada: Jo, un ull que el món obre per a veure's ell mateix. Ara, quan parlo del meu coneixement del món estic fent servir la meva impressió del món a través dels sentits i de la comunicació amb altres com jo. De fet no pot ser d'altre manera, i a cada cantonada ens topem amb aspecte del món dels que no ens havíem adonat. No dic que el món és només el que percebo,ans el contrari: només me n'adono d'una part molt petita. L'home dins la cova platònica.


La racionalitat, el pensament lògic, és un ingredient necessari per a una explicació del que experimentem, per a la ciència. Hi ha concordança entre el comportament del món i la nostra lògica, sinó no seria possible obtenir el retrat racional del món que és la ciència. I certament que la ciència resulta prou exitosa en la seva tasca de fer-nos entendre el que ens envolta. Degut a la complexitat d'alguns fenòmens no podem acabar d'explicarnos-els. Per altra banda podrien haver-hi coses que no podem percebre: no tenim sentits per a fer-ho. El món no està fet per a nosaltres. Nosaltres som el producte de l'evolució dels sers vius, que ens ha proporcionat el pensament racional, tenim una màquina universal de Turing i més en el cervell, i un llenguatge que ens ha fet evolucionar ràpidament. Els insectes tenen un petit cervellet i fins i tot una mena de llenguatge. Potser els bacteris no, encara que mostren comportaments que semblen resultat d'un aprenentatge.


Hi ha, però, un factor que em sembla un mur insalvable pel que fa a la seva explicació dins de l'edifici de la ciència, i és el lliure albiri, és a dir la capacitat de triar, d'escollir, que tenim. Jo no sóc religiós, no accepto que el món s'hagi fet per als humans. Sóc darwinià i no veig que en cap pas de l'evolució s'hagi introduït quelcom fora dels aspectes físico-químics del mecanisme evolutiu. Com apareix doncs la capacitat d'escollir en els humans i potser en alguns animals?


Què passa dintre meu quan trio fer una cosa o una altra? Quin mecanisme decideix? El que veiem són les conseqüències: la ma es mou, diem una paraula,.... Es podria pensar que tot obeeix a la dinàmica determinista i que l'albiri és una il·lusió. Costa de creure-ho. I més encara si, per exemple, es pensa en dues persones que queden per trobar-se a un lloc tal dia a tal hora, i s'hi troben. La comunicació ha canviat el que estava programat per a cada un d'ells. Són els conceptes, les paraules, la seva localització al cervell, els responsables de la decisió? Amb quin mecanisme? És la decisió una tria entre configuracions cerebrals corresponents a les diverses possibilitats? Què determina la que s'imposa? Misteri