Un altre idea sobre el lliure albiri

Se m’acut: En quina etapa de l’evolució dels essers vius apareix la capacitat de poder escollir? Una paramècia o una formiga que topa amb un obstacle “decideix” prendre una altra ruta?

Què vol dir aquest “decideix”? El primer que notem és que la paramècia o la formiga “noten” un obstacle i modifiquen la ruta.

Una paramècia és molt diferent d’una formiga. La formiga ja té neurones, té un protocervell; la paramècia és unicel•lular i ni tan sols s’assembla a una neurona.

I és que no són les neurones les que noten i retenen les experiències, sinó uns mecanismes que funcionen com una màquina de Turing: reben l’entrada de la situació, l’analitzen segons les seves possibilitats, és a dir, calculen, i emeten un resultat. Aquests mecanismes en el cervell tenen la seva seu en la xarxa neuronal, i són els seus components, no només les neurones, sinó que pot ser que les sinapsis i la dendrites que connecten la xarxa en siguin les responsables.

Però sembla que estic retornant a l’idea d’un cervell com una màquina de Turing. Potser és una màquina de Turing molt especial, que no només calcula, sinó que nota, pensa i decideix: ben mirat, com tota màquina de Turing!

Ara, com funciona aquesta màquina s’està estudiant i encara no es té clar. En Penrose parla de microtúbuls proteínics que contenen el fluid (aigua?) que porta les senyals a la xarxa, i que per la seva mida són subjectes a efectes quàntics que donen una coherència global al sistema, o a una part d’ell.

Com funciona doncs la cosa?: al trobar un obstacle el sistema dóna entrada a la sensació. Aquesta sensació es compara amb d’altres emmagatzemades a la memòria i en surt un resultat: retrocedir i canviar la trajectòria.

Una idea

Se m’acut una idea. Què tal si el cervell funciona com la societat? Això és equivalent a dir que la societat funciona com el cervell. Ara, és més fàcil veure com funciona la societat que el cervell, i d’aquí se’n poden treure conseqüències sobre com funciona aquest darrer.

La característica més distintiva del funcionament de la societat és que els seus membres prenen decisions i les porten a terme. El prendre decisions no és quelcom que ens trobem a la física: en el món físic les coses es comporten segons unes regles existents d’antuvi. Aquestes lleis lliguen un seguit de conceptes abstrets de la nostra experiència amb unes regles que a voltes es poden expressar matemàticament.

En la societat la cosa no és així: cada individu es comporta no només d’acord amb les lleis de la física ( i de la química, és clar), sinó que posseeix una consciència, un processador intel•ligent i un albiri que li permet prendre decisions i portar-les a terme en el món físic.

Com que en el cervell, amb les seves complicacions (deu mil milions de neurones i mil vegades més sinapsis, a més d’altres factors ocults per a nosaltres), està resultant difícil descobrir com funciona això de la consciència i les decisions, potser és més fàcil veure com funcionen aquests aspectes a la societat i després traslladar-ho a l’estudi del cervell.

A la societat trobem les persones amb els seus pensaments i accions. D’aquestes darreres té particular importància la comunicació, i és important perquè permet influir en el comportament de les persones, transmetent-les-hi informació, ordres, estats d’ànim,etc..

Els motivadors que jo veig més importants del pensament voluntari són la imitació, l’adscripció, la vanitat, la imposició, l’amor, el desig de coneixement, la comunicació.

Fins a quin punt ens preguntarem, tenim llibertat de pensament o d’acció?

I la darrera qüestió:

De quina forma aquesta manera de ser de l’individu determina o modula el funcionament de la societat on està inserit?

I més encara , com influeix en el funcionament del conjunt de societats que hi estan en contacte?

Per a fer l’estudi cal que posem en correspondència els diferents mecanismes del comportaments mental i social

El món i jo

Quan estic parlant del món hauria de quedar clar que suposo que hi ha un món que jo percebo i del que formo part. Ja ho he dit alguna vegada: Jo, un ull que el món obre per a veure's ell mateix. Ara, quan parlo del meu coneixement del món estic fent servir la meva impressió del món a través dels sentits i de la comunicació amb altres com jo. De fet no pot ser d'altre manera, i a cada cantonada ens topem amb aspecte del món dels que no ens havíem adonat. No dic que el món és només el que percebo,ans el contrari: només me n'adono d'una part molt petita. L'home dins la cova platònica.

La racionalitat, el pensament lògic, és un ingredient necessari per a una explicació del que experimentem, per a la ciència. Hi ha concordança entre el comportament del món i la nostra lògica, sinó no seria possible obtenir el retrat racional del món que és la ciència. I certament que la ciència resulta prou exitosa en la seva tasca de fer-nos entendre el que ens envolta. Degut a la complexitat d'alguns fenòmens no podem acabar d'explicarnos-els. Per altra banda podrien haver-hi coses que no podem percebre: no tenim sentits per a fer-ho. El món no està fet per a nosaltres. Nosaltres som el producte de l'evolució dels sers vius, que ens ha proporcionat el pensament racional, tenim una màquina universal de Turing i més en el cervell, i un llenguatge que ens ha fet evolucionar ràpidament. Els insectes tenen un petit cervellet i fins i tot una mena de llenguatge. Potser els bacteris no, encara que mostren comportaments que semblen resultat d'un aprenentatge.

Hi ha, però, un factor que em sembla un mur insalvable pel que fa a la seva explicació dins de l'edifici de la ciència, i és el lliure albiri, és a dir la capacitat de triar, d'escollir, que tenim. Jo no sóc religiós, no accepto que el món s'hagi fet per als humans. Sóc darwinià i no veig que en cap pas de l'evolució s'hagi introduït quelcom fora dels aspectes físico-químics del mecanisme evolutiu. Com apareix doncs la capacitat d'escollir en els humans i potser en alguns animals?

Què passa dintre meu quan trio fer una cosa o una altra? Quin mecanisme decideix? El que veiem són les conseqüències: la ma es mou, diem una paraula,.... Es podria pensar que tot obeeix a la dinàmica determinista i que l'albiri és una il·lusió. Costa de creure-ho. I més encara si, per exemple, es pensa en dues persones que queden per trobar-se a un lloc tal dia a tal hora, i s'hi troben. La comunicació ha canviat el que estava programat per a cada un d'ells. Són els conceptes, les paraules, la seva localització al cervell, els responsables de la decisió? Amb quin mecanisme? És la decisió una tria entre configuracions cerebrals corresponents a les diverses possibilitats? Què determina la que s'imposa? Misteri