Sóc

Jo, un ull que el món obre per a veure’s: ve't ací l’essència de l’assumpte.

Una vegada la neurociència hagi mostrat com funciona el cervell, amb les seves, neurones, dendrites, axons, sinapsis, etc..Quan hagi mostrat com es retraten els qualia en aquest teixit animat, com es relacionen, com es recorda i fins i tot com es pensa i sembla que es decideixi, encara queda l’enigma del que vol dir adonar-se de tot això. Qui se n’adona? L’essència de la paradoxa, la boa que s’empassa ella mateixa començant per la cua. No ho entenem: no estem fets per a entendre-ho.

Episodi viscut: Un bon dia, tot xerrant amb amics vaig desaparèixer de la meva percepció. Vaig deixar de ser. No és que se’m buidés l’escenari, és que ja no hi havia ni escenari ni espectador. Com si estés mort (o adormit?). De sobte vaig tornar a existir, com si res no hagués passat. Havia desaparegut i tornat a aparèixer. Com m’havia apagat? Què volia dir estar connectat? A què?

Certament la mort ha d’implicar aquesta desconnexió. Però potser no cal anar tan lluny: al dormir també ens desconnectem, al menys del món sensible, i bastant del món de la consciència i de les decisions. També tenim l’anestèsia i potser fins i tot l’hipnotisme i algunes drogues que fan desaparèixer del tot o en part la nostre consciència de ser al món.

En Descartes atribuïa, no sé si seriosament, a la glàndula pineal, al centre del cervell, la seu de l’ànima. No deu ser tan senzill, però és veritat que el misteri inclina a pensar que hi ha quelcom més que la física tal com la coneixem en l’explicació del que vol dir adonar-se de que hi som. En Penrose, que no vol sortir de la física, atribueix la consciència als microtúbuls de les neurones, axons i sinapsis, junt amb els conjecturats gravitons quàntics (no diu com, però). En Crick i els seus successors en neurociència atribueixen la consciència a accions coherents del sistema neuronal.

Res d’això m’és prou convincent. Necessito un altre element. No l’ànima de les religions, espero, però sí alguna cosa nova, que forma part del món, i que és responsable de que la serp es pugui mossegar la cua.

Una biga carregada pot sentir els esforços que la deformen, però nosaltres no els notem, encara que els calculem. Potser els que es noten a ells mateixos són els esforços i deformacions o millor dit, la estructura dels esforços i les deformacions.

Què és doncs la nostra consciència? Com els esforços a la biga? Potser sí. És una condició que existeix i que només és notada per l’estructura mateixa. Una cosa encara no identificada ni incorporada a la nostra explicació racional del món.

És clar que perquè això tingui sentit has de formar part de la biga, has de tenir una coherència. Sense biga el material que la forma no tindria esforços. Així nosaltres a l’alterar-se la coherència que ens fa adonar-nos de nosaltres mateixos, deixem d’existir.

Segurament de l’autoconsciència no n’és responsable la glàndula pineal, encara que el meu amic Tobeña, quan li vaig explicar la pèrdua de consciència momentània que havia tingut, ho va atribuir a un microtrombo que havia produït una manca d'irrigació sanguínia del tàlem. És al tàlem on radica l'ànima?

Per altra banda si l’autoconsciència ha aparegut en el procés evolutiu és que dóna una avantatge. Quina és l’avantatge evolutiva de l’autoconsciència? Permetre escollir? Què vol dir escollir? Que podem moure un objecte d'una banda a l'altre segons la nostra voluntat? Que no està tot determinat, tal com ens diu la física?

Encara queda per explicar el mecanisme de l’atenció. Què vol dir fixar-se en alguna cosa? Està a l’arrel de l’escollir? Certament forma part de la consciència.