dimarts, 2 de desembre del 2014
dilluns, 25 d’agost del 2014
.
Deixa
Ja fa ben be 40
anys...
Just tornat del
nostre exili
Explicava
als estudiants
Equacions amb
gran desfici
Quin goig vaig tenir aquell dia
En que com si estés a casa
Vaig parlar en la meva llengua
I ningú no va queixar-se
Déu ho havia preparat...
Va posar en aquell estol
La noieta més galana
Que hi havia sota el Sol
I des de llavors sóc un cos
Que vaig per l’espai girant
Unit pels llaços d’amor
A aquella noia galant
Hem viscut els dos units
Tastant el món amb passió
Voltats de
família i amics,
Que en tenim una munió
I amb el temps, vès tu per on,
Ha arribat el que calia
Per a completar el sistema:
Tres cossos en harmonia
I així seguirem movent-nos
Portats pel nostre amor
En l’espai en que vivim
Tot compartint aquest món
dilluns, 14 de juliol del 2014
més versets
Cada dia és
diferent
Cada
dia és diferent
I al
‘nar passant els anys
S’acumula
un gran tresor
Que no
cap a dins la ment
I que
vessa en els somnis;
I al
somniar es fa present
Com un
bon gavadal d’or
Per
pagar el que anem sent
Llençant
esguards a l’infinit
Llençant
esguards a l’infinit
No
arribes mai a veure res
I et
quedes considerant
Què hi
haurà després
Perquè
segur que tot és ple
D’alguna
cosa que no sé
Perquè
fins i tot el buit
Ocupa
espai i per tant és
Serà
potser el pensament?
Que
ens pensem que és al cervell
I vès
per on, per art de màgia,
Omple
tot el univers
I fins
i tot potser som un
I no
diversos com penseu
Com
les neurones del cervell
Que
sent cada una ella
Entre
totes fan lo seu
Remuntant
Vaig
remuntant els mesos,
Vès
qui ho diria
Quan
el límit no es veu lluny
I és
més a prop cada dia
I
doncs, jo ho agraeixo
Perquè
tot és un regal
Que
haig d’afegir a la vida
I vés
a saber que ens espera
Perquè
el miracle que som
No pot
desfer-se sens més
I
segur que al menys roman
A
l’historia d’aquest món
Hi ha dies
Hi ha dies...
Hi ha dies que són nits,
O molt pitjor encara,
Són malsons ben malteixits
En un teler de vida vana
Avui em trobo fora el llit
Pensant en el que puc escriure
Que m’alliberi del neguit
Que ara em provoca el viure
Sento la Menta udolar
I a mi m’equinça els nervis
Que ja els tinc prou tocats
Amb el titani a la pelvis
Total, no sé que fer,
Si tancar-me en una closca
O obrir-me a l’univers
O potser fugir a la fosca
Prou que sé que no hi ha tria
Puix que el Big Bang ho ha fet tot
I a mi sols em queda anar fent via
I de la vida fer un tresor
pensament
Pensament
Avui, no és tan que tingui mandra
Com el que em pesa pensar,
I els pensaments queden dintre
I vés a saber el que faran
Pot ser que em menin per vies
Que em portin a nous móns
I em facin patir o joir,
Segons estiguin d’humor
I dic menat perquè
Com vols que jo decideixi
El camí per no patir?
Que no som duts per la vida
Per jardins o carrerons
Sense poguer decidir?
dijous, 14 de novembre del 2013
Deixa
Ja fa ben be 40
anys...
Just tornat del
nostre exili
Explicava
als estudiants
Equacions amb
gran desfici
Quin goig vaig tenir aquell dia
En que com si estés a casa
Vaig parlar en la meva llengua
I ningú no va queixar-se
Déu ho havia preparat...
Va posar en aquell estol
La noieta més galana
Que hi havia sota el Sol
I des de llavors sóc un cos
Que vaig per l’espai girant
Unit pels llaços d’amor
A aquella noia galant
Hem viscut els dos units
Tastant el món amb passió
Voltats de
família i amics,
Que en tenim una munió
I amb el temps, vès tu per on,
Ha arribat el que calia
Per a completar el sistema:
Tres cossos en harmonia
I així seguirem movent-nos
Portats pel nostre amor
En l’espai en que vivim
Tot compartint aquest món
Subscriure's a:
Missatges (Atom)