Viatge
Muntat en les meves il·lusions
He cercat un destí a les meves passions,
Però no...
Muntat en les meves passions
He cercat un destí a les meves il·lusions,
Però no...
Muntat en el no res,
He trobat un descans pel meu pes,
Però no...
Muntat en el meu pes
He trobat un descans pel meu no res.
I tampoc...
Ni pes, ni no res,
Ni il·lusions, ni passions
M’alleugen del meu dol
Grisor
Entre grisos un altre gris,
Un mar gris sota un llençol gris
Peixos tristos
Pensen en la samfaina que els ha d’acompanyar
A la trista cova d’un estomac abstemi
D’alcofoll i bon menjar
Peixos alegres
Pensant en la sopa on hauran de nedar
Al panxot sucós de l’embriac que pesca
Amb vodka en el paladar
I els grisos foscos s’enfosqueixen
I tendeixen,
Tristament,
A la buidor pregona,
D’un mar amb fons absent
Excursió
Pujo la dreta carena
D’una vida,
Sense pena,
Sense angunia,
Sense tema
Baixo el pregon congost
D’una vida,
Tota pena,
Tota angunia,
Tota emblema
Navego per la mar plana
D’una vida,
Un poc meva,
Un poc teva,
I un poc vana
Un plugim fi em cau a l’ànima,
I me l’assuauja.
Una nevada densa em cau a l’esperit,
I me l’abriga.
Una pedregada forta em cau al cap,
I m’atabala
Passo l’estret
I la vida se m’obre al davant,
Com un camp verge,
Que hauré d’anar brodant.
Amb flors del pensament
I fruits de sal fumant,
Insectes dels neguits,
I cucs plens de forats.
Dofins, tots plens de gràcia,
I llops amb udols braus.
Blat de moro pels porcs
I vi pels vianants.
La Terra, rebregada,
I la mar amb sa fondària
Em permeten fer escalada,
I pescar el que m’agrada.
Anem al bosc,
A caçar bolets,
Que ja es fa fosc;
No veurem res
Perdut
Perdut entre esbarzers
En una boscúria espessa;
Pujo i baixo sense treva,
I m’escarrasso sense fressa..
La fita se’m fa imprecisa,
La seva imatge és fugissera,
I en el retrat de la ment
S’ha esborrat el mapa on era.
Sota els peus tot s’esmicola
I les punxes m’esgarrinxen,
I quan crec que estic fent via,
Petjo on petjat havia.
I no és un somni,no,
Sinó la veritable vida,
Que em porta pel meu desmai
On ella no ha passat mai.
Boires
Núvols de pensament al cap
Esgarrats per la tempesta
Que tot d’una s’ha trobat
La boira s’espesseix i no veig res
Llambregades la il·luminen
I el retruny del tro ensordeix
I tot dins del meu cap
Que del dolor es defensa
Que vol pensar i no pensa
El cos no és com abans
Quan eixerit em movia
Entre muntanyes i estimballs
Per caminois vull tornar a anar
Sentir la cançó del rossinyol
I el dringar del rierol
S’esfumaran un dia les boires?
Tornarà la llum del cel?
Del pensament marxarà el tel?
Ai! Potser el temps ja no perdona
I no hi ha cap marxa enrere
El que s’esguerra esgarrat queda
Però deixeu-me somniar
I rere les boires del meu cap
Besllumar-hi un bon demà
Desesper
Muntat en la meva ràbia,
Com un brau que s’esbrava,
He perdut el camí
(I també la companya?)
Fugint de mi mateix
Sense futur visible,
No sabent què cony fer
Ni què cony és possible
Ho trobaré a dins meu
O en el que m’envolta?
O no ho trobaré enlloc
I així em faré fotre?
Ja força he disfrutat,
I sent el món tan just
Ara em toca pagar
Les joies del passat
No us dic encara adéu,
puix no sé pas on anar
ni si algú em voldrà
per a esperar el demà
Tempesta
Capità d’un vaixell
Que no se sap on va,
Que navega la mar fosca
Sense ullera ni compàs
Enlairat en les onades
Fent anar la meva ment
Sense entendre ni saber
Com el pensament va fent
Figures que es dibuixen
Sobre un fons inexistent,
Equacions que es recargolen
Per a explicar-me l’evident
Una equació es projecta,
Impulsada per la ment,
I en figures coordinades
Em retraten el present
I el mar, ben obedient,
Només per acontentar-me,
Avui fa que les onades
Em segueixin la corrent
Vés
Deixa les paraules
Ves com van els vents
Empesos per la força
Que els dóna la il·lusió
D’aquest món que fa camí
Cap al gran, enorme, trau
Del forat negre abissal
On fineix tot el que hi cau
Ai, l’aigua
L’aigua callada
De sobte em parlava,
Estimbant-se entre roques,
De coses passades
De com havia estat al mar,
De quan s’evaporava,
De quan havia estat núvol,
I com ho enyorava.
De la caiguda en vertigen
Sobre la terra mullada.
I de com per sobre el fang
S’havia enriolada
I un consol li quedava,
Que a la mar marxaria
I tota aquesta aventura
De bell nou repetiria
Però del tot s’equivocava,
Ja que aquesta vegada
Me la vaig fer tota meva
Amb una bona glopada
Infern
Muntat en la meva imaginació
Veia passar la futura vida
Plena de plans i d’il·lusions
Plena d’amor i de cançons
Però ai! quan desmuntava
Era en un paisatge eixorc
Ple de punxes i pedrotes
Sense camins ni derrotes
Amb camells mig destrossats
I esquelets de quatre gats
I un vent que bufava, ingrat,
Arrossegant sorra i metall
Que la pell m’arrencava, Ai!
Mentre era presa de l’esglai
I per molt que jo tractava
De fugir d’aquell infern
M’adonava ple de ràbia
Que a la fi jo ja em trobava
En el món de veritat
Per tota una eternitat
Deixalles
M’agradaria, de bo, de bo,
Que en el solc que deixo
Hi creixi l’herba més aromàtica
I cerambícids d’antenes llargues
D’antenes llargues
I ales farcides de coloraines
Que quedi el solc com a record
D’una vida que aviat s’acaba
I on es queden les esperances
Les esperances i les il·lusions,
Les desfetes i els amors,
I el patir de les passions
I el tast d’aquest meu món
I el secret de perquè es mor
Misteri
Bressem les roques als braços,
Que es trenquin amb el nostre amor,
Que deixin anar el misteri de per què hi són,
Que ens rebin quan ens hi entreguem
Fuig
De què et val entregar-te?
Sóc absorbent
No et perdonaré
Deixaràs de ser tu
I seràs jo
Qui guanyarà?
Ningú, o tothom.
Tant se val.
Amor
Mira per on vaig
Que no em veus les petjades?
Deu ser el terra dur
O les sabates blandes
Qui vindrà demà
amb neguit de buscar-me?
Algú que m’estimi
Com?
Algú que amb el meu flaire
Pugui seguir-me,
Que m’endevini
Tot esperant l’altre
Qui t’emporta
Que corre més depressa
que el temps?
Té la cara estreta
I l’ull estràbic
Ets tu mateix?
Tens pressa?
Mira que si arribes
Abans que el temps
No veuràs la taula parada
Ni el bon vi que encara tens
Qui et porta germà
Per aquests camins ombrívols
Que s’ajunten i es separen
Com els regalims de l’aigua
Que baixen per la cascada?
Ets tu o és un altre?
L’altre, a voltes joiós,
A voltes ple de pena,
Decideix per tu el plor i el tema,
El dormir i el beure.
I tu observes com s’escola la vida.
La teva i la de l’altre?
L’hora
Ha arribat ja l’hora?
Llevem-nos i anem-hi.
Ningú ens espera;
Mourem totes les coses
I els arreglarem la vida
O les hi desfarem?
Posarem entrebancs i passadissos
Ara per aquí,
Ara cap allà.
No sigui que facin el que vulguin
Amic
L’ombra del roure
A la vora del rierol
M’abriga l’ànima
I em dóna consol
Arbre majestuós
De brancatge poderós
Ple de fulles i colors
I de sensacions ben meves
Que em conformen els records
D’una vida que és ben teva
Perspectiva
Tot pensant en què puc fer
Em passo la nit i el dia
M’han tret del camí els ponts
Amb que creuava la vida
I ara m’ofego i em quedo
Sense passar a l’altra riba
O em llenço muntanya amunt
Fins a albirar un nou dia
Que em porti amb la seva llum
Cap a on mon cap somnia
A cada moment m’he d’adaptar a mi mateix
Al meu cap tot giravolta
Tot es mou i tot canvia
I em pregunto què em queda
Per a servir-me de guia
Potser em queda l’esperança
Que jo mateix existeixi
I que em serveixi de base
On erigir-me la vida
I que no sigui una estàtua
Morta, erta, escanyolida
Sinó plena de dinàmica
I d’il·lusions ben farcida
Tot giravolta
Al meu cap tot giravolta
Al mig d’una nuvolada,
Plena de trons i guspires
Que no em deixa veure el dia
He perdut la calma i seny
Que sempre em fan companyia
I al bell mig del rebombori
Ja no trobo la sortida
Hi ha dos móns que es fan guerra:
Són el món de l’harmonia
I el del caos desfermat
Que no vol ni l’entropia
I em pregunto tot nedant
En el mar de la mentida
Si és que puc seguir lluitant
Amb visions tan ben ordides
Brogit
El meu cap, vès quin brogit,
És com un eixam d’abelles.
I la febre a dins retruny
I em fa veure meravelles
Meravelles en diré
Per no dir-ne les estrelles
Que surten d’aquest big bang
Que la pineal genera
Ai, el temps
Al meu cap tot gira i tomba
Gira i tomba sens descans
I em demano si hi ha un Newton
Que expliqui què està passant
Que m’expliqui de què es tracta
I si tinc algun demà
Perquè si no, renuncio
I me’n vaig a pastar fang
Tantes il·lusions perdudes
Tant d’amor i tant plorar
Perquè tot se m’esvaeixi
Com si mai no hagués estat
Ai, quin món més poca solta
Que em permet ser alguna cosa
Per després abandonar-me
Com si jo ja li fes nosa
I la culpa la té el temps
Que amb el passar tot ho crea
I que després tot m’ho esborra
Tot ho posa en moviment!
Tot plegat el món és sàdic
I el millor és entrompar-nos
Per a oblidar que morim
I pensar-nos que existim
Imbricació
Ja m’ha arribat el moment
En que no sé distingir
Entre el que és bo i el que és dolent
I el que és gastat del que no ho és
Ni el brunzir dins del cervell
Del pensar més enraonat,
Ni el tast del vi corrent
Del del vi més ben criat
L’estar despert o adormit
Ja m’és ben indiferent
Encara que estant al llit
Creo un món dins de la ment
I tot d’un plegat m’adono
Que dins del somni jo tinc
Tot un munt de noves vides
Que s’esfumen als matins
Ai, si el món fos com voldria
I em despertés al matí
Sense ser el somni d’aquell
Sinó aquell que en mi somnia!
El jorn proper
Se m’acosta ja el jorn proper
Tot ell ple d’ombres i buit d’amor
I em recargolo dins el cucó
On em va fotre el meu creador
Prou que cerco fer-hi un forat
Per on sortir-ne i enlairar el vol
En un món nou i sorprenent
On pugui seguir el curs del Sol
Però mai les coses no són així
El desesper se m’apodera
No tinc les eines per a sortir
I jo m’adormo fins a morir
El fons de l’ànima
En algun moment al món
Hi apareix la consciència
En els cil·lis d’un microbi
I més tard a tot qui pensa
Quina cosa misteriosa
És notar-se un mateix
Inserit al món que el volta
Amb colors, formes i pès
I què dir-ne del vertigen
Que ens genera donar voltes
Arrossegats per la força
D’un cicló que tot s’ho menja
I molt més pregon encara
Em pregunto per la causa
D’aquest jo mateix notar-me
I després ja no ser res
